Un Ós d’Or per a Jafar Panahi i la llibertat d’expressió

Enviat especial a BerlínEn resposta a les bromes de la presentadora de la gala de cloenda de la Berlinale sobre si el festival era prou polític, el seu director, Dieter Kosslick, responia ahir que ell estava convençut que sí. Amb l’Ós d’Or a Taxi, de Jafar Panahi, el Festival de Berlín fa un pas endavant que esvaeix qualsevol dubte. El premi a la pel·lícula del director iranià no és només un reconeixement a un film intel·ligent i divertit, un exercici formal que fa de les seves limitacions virtuts, sinó una declaració política eloqüent a favor de la llibertat d’expressió.

La situació de Panahi és coneguda. El 2010 va ser condemnat a sis anys de presó per donar suport a la Marxa Verda i criticar el govern iranià; també van prohibir-li fer cinema i viatjar a l’estranger durant 20 anys. Al cap de pocs mesos, encara sota arrest domiciliari, Panahi va incomplir la condemna rodant el punyent assaig cinematogràfic Això no és una pel·lícula. El 2013, novament sense sortir de casa, va repetir la jugada amb Closed curtain. I ara, lliure de l’arrest domiciliari, torna a rebel·lar-se contra la prohibició amb Taxi, però altre cop des de la clandestinitat: filmant la pel·lícula amb un petit dispositiu de càmeres digitals instal·lades en un taxi que condueix el mateix director.

Taxi recorda inevitablement el Ten d’Abbas Kiarostami. Com en la pel·lícula del seu mestre cinematogràfic, Panahi circumscriu l’acció a un vehicle pel qual van passant persones de diferents edats i condicions. La realitat es barreja amb la ficció i alguns dels passatgers reconeixen Panahi. Un d’ells és un vell amic, un altre un venedor de DVDs pirates; també hi ha una parella que discuteix i un home accidentat amb la seva dona histèrica; tots coincideixen que Panahi és un conductor pèssim. Un dels passatgers és la neboda del director, que li explica que a l’escola ha après com ha de ser una pel·lícula “distribuïble”.

Un premi coherent

Tots plegats formen un calidoscopi de la societat iraniana que explota una comicitat entre la pinzellada costumista i la reflexió irònica. Taxi és un exercici engrescador de llibertat artística, un acte de rebel·lió que té en l’humor i la intel·ligència el seu millor aliat. I davant l’absència d’obres de qualitat contundent d’aquesta edició, resulta un Ós d’Or perfectament coherent per a un festival afamat de rellevància política com la Berlinale.

Si a l’edició del 2011 el festival va tenir el gest de deixar buida la cadira que havia d’ocupar Panahi al jurat i Juliette Binoche -també al jurat- va plorar per ell, l’absència del director es va plasmar ahir en el moment en què la neboda de Panahi va pujar a l’escenari per recollir l’Ós d’Or del seu oncle. La nena va ser tan incapaç de contenir les llàgrimes com Binoche el 2011, però ara per un motiu més feliç.

Els altres premis importants del palmarès van anar a parar als títols que més apareixien en les apostes de la premsa. 45 years, el subtil drama sobre la crisi d’un matrimoni a punt de celebrar els 45è aniversari, va fer un justíssim doblet en les categories interpretatives: Tom Courtenay, el veterà actor anglès -inoblidable a La soledat del corredor de fons i com a Paixa Antipov a Doctor Jivago - es va endur l’Ós de Plata al millor actor i Charlotte Rampling -mite eròtic dels 70 amb una carrera posterior interessant- el de millor actriu. Tots dos van recordar altres triomfs berlinesos: Courtenay el del seu amic Albert Finney, que fa 30 anys es va endur l’Ós de Plata al festival; i Rampling el del seu pare... guanyador d’una medalla als Jocs Olímpics de Berlín del 1936!

L’altre nom que sonava com a favorit era el del xilè Pablo Larraín, que amb la cruel El club, un drama sobre un grup de sacerdots amb molts pecats per purgar, va conquerir el segon guardó en importància del palmarès, el Gran Premi del Jurat. “Molta gent pateix i mor en nom de Déu -va dir en recollir el premi-. Això s’hauria d’acabar algun dia”. La festa del cinema xilè la va completar el premi al millor guió per al documental El botón de nácar, de Patricio Guzmán, un bell exercici de memòria històrica i denúncia social.

Amb el triomf de Rampling es van esvair les opcions de Laia Costa, la protagonista de Victoria. Però el film alemany va veure reconegut l’esforç de rodar la pel·lícula en un únic pla seqüència amb l’Ós de Plata a la fotografia,compartit amb la russa Under electric clouds. També és va atorgar ex aequo l’Ós de Plata al millor director, repartit entre la polonesa Malgorzata Szumowska pel discret thriller Body i el romanès Radu Jude per Aferim!, un western d’humor picaresc i discurs antixenòfob situat a la Romania del 1830.

“Ha sigut increïblement difícil arribar a una decisió”, compartia Darren Aronofsky, president del jurat. L’Ós d’Or a un film molt lloable però menor com Taxi n’és la prova. Però llevat de l’absència de la vietnamita Cha và con và, el jurat ha sabut identificar i premiar totes les espurnes de talent d’una Berlinale que potser serà recordada com la de Cincuenta sombras de Grey.