Un contratenor pop al servei del barroc

Jakub Józef Orliński

Palau de la Música, 16 de desembre

Amb justícia, el contratenor polonès –format als Estats Units– Jakub Józef Orliński s’ha convertit en un fenomen de masses. Curiosos signes dels temps: si fa vint anys (o menys) els contratenors i la música barroca no omplien ni mig Palau de la Música, avui personatges com Philippe Jaroussky, Bejun Mehta, Xavier Sabata o el cantant que ens ocupa fan embogir el personal. En el cas d’Orliński cal afegir-hi no poques dosis d’histrionisme, capacitat de ficar-se el públic a la butxaca amb simpatia encomanadissa i un físic que fascina el sector gai, a més de la seva faceta com a breakdancer, assequible a YouTube. Tot plegat, un producte postmodern però de primeríssim ordre i d’excel·lència tècnica. Certament, es podria acusar Orliński d’aprofundir poc en el sentit últim dels textos però, si ens quedem amb el capítol del virtuosisme, cal dir que som davant d’un músic de pedra picada.

Davant d’un conjunt instrumental també extraordinari com Il Pomo d’Oro, el contratenor polonès va abordar un repertori que serveix per demostrar què sap fer i com. Per exemple, la messa di voce i l’ús dels reguladors a Infelice mia costanza, de l’òpera La costanza non gradita de Bononcini; o les agilitats en la cadència conclusiva de Vaghe pupile, de l’Orlando händelià; o les esfumatures acolorides a Sempre a si vaghi rai, de l’Orfeo de Hasse. Orliński va erigir-se en una estrella pop al servei d’un barroc exquisidament ben servit. El públic, dempeus, el va ovacionar i n'hi demanava més. I no es va fer pregar, amb quatre bisos entre els quals va incloure una pàgina com Vedrò con mio diletto, del Giustino vivaldià.

Insultantment jove (29 anys acabats de fer), Jakub Józef Orliński ja és una realitat consolidada. Esperem que la fama i les temptacions de les multinacionals no el converteixin en una joguina trencada.