Orígenes

Otra tierra, de Mike Cahill, és una molt bona pel·lícula. Sòbria, intel·ligent i minimalista, connecta amb l’emotivitat de l’espectador i el sacseja sense necessitat de cap mena d’enfarfegaments. Ara, un té la sensació que a Cahill no li ha provat del tot disposar de molts més mitjans per a Orígenes, la seva nova pel·lícula. Utilitzar la mirada, el seu poder hipnòtic i metafísic, com a element motor de la trama és una bona troballa per a una història sobre la reencarnació. Si bé aconsegueix una més que notable intensitat dramàtica i la capacitat de fer encaixar les peces del seu engranatge narratiu, acaba embolicant-se massa amb la seva fixació new age. Grinyola tanta ampul·lositat a l’Índia i carrega una mica que flirtegi amb estètica d’anunci d’ONG. El repartiment tampoc és òptim. A excepció de Britt Marling -rostre i presència sempre magnètics-, Pitt i Bergès-Frisbey són d’una blanesa a estones exasperant. No és un mal film, de cap manera, però -perdó per la barroeria- perd una mica d’oli, s’enfarina massa i li convindria assemblar-se més a la seva antecessora que no pas a una digestió pesada amb nolanitis.