Visita al castell del Rei: ‘Opus quadratum’, ‘opus vittatum’...

Tarragona“És romana”, penso quan veig una construcció antiga feta de pedres grans. Els romans són els reis de les pedres grans. Devien tenir bones maneres de traslladar-les des de les pedreres i aixecar-les per anar-les col·locant.

Avui visito el Castell del Rei de Tarragona, un edifici amb molt poques obertures (cosa que no presagia res de bo). La grandària de les pedres em diu de seguida que és de l’època romana. Efectivament, va ser construït al segle I, tot i que està força refet: a la Guerra del Francès, quan l’exèrcit napoleònic va abandonar Tarragona, va fer-hi esclatar una gran càrrega de pólvora que el va malmetre força.

“Quina funció tenia a l’època romana?”, pregunto a en Lluís Balart, director del Museu d’Història de Tarragona, amb qui faig un recorregut per tots els espais, des del terrat -un mirador magnífic- fins al soterrani. “Formava part d’un gran edifici on hi havia l’administració de la província Hispana Citerior, després Tarraconense -m’explica-. Més endavant, ja en època medieval, al segle XII, el noble normand Robert Bordet, conegut també com a Robert d’Aguiló, va rebre del bisbe de Barcelona la ciutat de Tarragona per repoblar-la. Robert Bordet va ocupar la part alta de la ciutat i va construir una muralla per sobre del circ romà. Era una talaia des d’on dominava una part important de la costa, des de l’actual Torredembarra fins al cap de Salou.

Robert Bordet probablement va residir en aquest castell romà. Després l’edifici va passar a mans dels comtes-reis catalans. És a partir d’aleshores que es diu Castell del Rei.

Ara som en una sala que té un bonic sostre amb arcs diafragmàtics, un innovador sistema constructiu propi del gòtic, que va permetre substituir les voltes de pedra per entrebigats de fusta. En diuen Sala Gòtica, esclar. És com un petit Saló del Tinell, del Palau Reial Major de Barcelona! Aquest és l’espai de tot el castell que té més obertures (i no són gaire grans: dues finestres nítidament gòtiques, amb dues columnes cadascuna: finestres trífores). La sala és gòtica, però les pedres de les parets són els típics carreus romans. “ Opus quadratum, se’n diu, per bé que no sempre són quadrats -em diu en Lluís-. En altres llocs trobaràs una varietat de l’ opus quadratum : les pedres encoixinades [tenen un coixí al centre, la pedra que sobresurt]. Els romans col·locaven aquest tipus de carreus a les parets de les façanes dels edificis, a la part visible”, precisa en Lluís. “Al Renaixement, en molts edificis, es va usar aquest tipus de pedres encoixinades ”, afegeix.

“Aquesta era la sala dels condemnats a mort; va ser-ho entre els anys 1939 i 1947”, em diu en Lluís quan entrem en un altre espai, després de travessar una petita porta. “A les nits hi entrava un escamot. Feien recompte i llegien en veu alta els noms dels que executarien l’endemà al matí”, explica. L’època més fosca d’aquesta fosca presó van ser els primers anys de la postguerra. Quan al segle XIX el Castell del Rei esdevé presó es calcula per a un màxim de 75 presos. I en va arribar a acollir més d’un miler, que dormien entre xinxes, fins i tot de costat per manca d’espai, i havien de posar-se d’acord per canviar de posició! L’any 1939 van traslladar les preses a un convent perquè no hi cabia ni una agulla.

Des del 1939 fins al 1945, més de 650 condemnats a mort van sortir d’aquesta presó, coneguda com la presó de Pilats, per ser afusellats al turó de l’Oliva, al costat del cementiri de Tarragona.

La sala on eren els presos ara és ben buida. Un dels pocs elements és un magnífic sarcòfag, molt ben conservat, amb relleus de personatges mig nus. Van trobar-lo per atzar un grup de submarinistes l’any 1947 -eren els primers temps de les escafandres autònomes- a la punta de la Mora, molt a prop de la costa. “Quan el van veure al fons del mar, la seva forma rectangular els va fer pensar que era un cotxe”, m’explica en Lluís. “Estava folrat d’algues i d’animalons marins -afegeix-. És de marbre grec, d’estil hel·lenístic, de molta qualitat. Al món hi ha molt pocs sarcòfags d’aquestes característiques”, remarca, amb ulls d’il·lusió infantil.

“¿I com devia haver anat a parar al fons del mar, aquest tresor?”, pregunto a en Lluís. “La meva hipòtesi és que algú se l’enduia de Tarragona en vaixell i va naufragar, o li va caure a l’aigua...”

Acabem la visita del castell a la planta subterrània, en un túnel fet abans del circ romà, que podria haver estat un magatzem militar de gra. Ara és ple de pedestals d’estàtues. El sostre, en forma de volta, és fet d’ opus vittatum (pedres força petites). Gràcies a la mida de les pedres, “l’ opus vittatum es feia amb mà d’obra barata, a diferència dels carreus, que requerien equips especialitzats”.

Sortim del Castell i passegem per la Tarragona antiga. “Imagina’t això fa vint segles, amb llacs artificials, arbres, estàtues...”, em diu en Lluís Balart. Tarragona tenia poder! Hi havia tres terrasses artificials: a dalt hi havia el temple d’August, al mig les dependències administratives i a baix el circ romà.

“I quants habitants tenia la Tarragona romana?” “Al segle I després de Crist, uns 30.000”. Com Tortosa actualment, penso. Una part important de la població, en origen, eren soldats llicenciats (Tàrraco va ser fundada per Juli Cèsar com a colònia, amb soldats llicenciats als quals es donava terres). Aquests mateixos soldats van començar a desmuntar els edificis quan ja no tenien la funció per a la qual els havien construït. El Castell del Rei, per sort, no el van tocar.