Operació Benet i Jornet

BarcelonaL'Alzheimer va atrapar Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940) escrivint. Era impossible que no fos així: era un escriptor apassionat, autoexigent i sempre amatent a les noves tendències. I un lector voraç i amb criteri. Del 1963 fins al 2013 són 50 anys d’escriptura continuada i més de 50 textos dramàtics que mostren una evolució constant. No va aturar el ritme ni tan sols davant l’èxit aclaparador dels seus serials televisius (a partir de Poblenou, 1994). L’última obra d’aquesta extensa producció teatral és L’estiu crema, un títol que l’Almeria Teatre ha intentat portar a l’escenari però que de moment es quedarà al calaix dels inèdits -tant perquè no s’ha trobat el suport econòmic per fer-ho com perquè necessitaria una acurada revisió dramatúrgica, ja que la malaltia li va impedir d’arrodonir-lo.

Però les ganes d’homenatjar el dramaturg més important de la segona meitat del segle XX són tan evidents que, sense ni tan sols posar-se d’acord, tres teatres barcelonins han coincidit programant tres obres seves aquest inici de temporada. A això cal afegir-hi que en una ciutat tan inabastable com París també s’hi estrena aquest mes Dues dones que ballen, en una traducció de Denise Boyer i la direcció d’Hervé Petit, que ja havia escenificat un altre text seu, Fugaç. Una operació Benet i Jornet espontània que permet observar l’amplitud temàtica i formal del seu repertori i que, alhora, el col·loca a la vitrina dels clàssics que cal revisitar.

El degà més jove del teatre

Estén la mà a les generacions joves i en rep el reconeixement

La figura de Benet i Jornet s’ha definit amb metàfores com la de desbrossador del teatre català -com a pioner dels dramaturgs de la represa- i la de pont intergeneracional -per les connexions que ha traçat amb altres dramaturgs- . Totes són certes. “Crec és la baula que connecta la gran època del teatre català (en què Guimerà, Sagarra i Rusiñol són els grans exponents) amb el fenomen de l’eclosió de la nova dramatúrgia de finals dels 80, els 90 i principis del segle XX”, afirma el seu còmplice Sergi Belbel.

“El més paradoxal d’ell és que és el degà dels autors i alhora el més jove de tots, perquè és el que llegia els joves com ningú, s’apassionava amb el descobriment de nous autors, els encoratjava i fins i tot els imitava”, explica el director del Teatre Nacional, Xavier Albertí. Al contrari del que li havia passat a ell, que mai havia sentit l’escalf dels autors precedents, va esforçar-se per ser pròxim i generós amb les generacions posteriors i va alimentar-ne l’èxit. Alhora, se’n va nodrir. El primer que els deia és que li diguessin Papitu i no permetia que el veneressin o el tractessin de mestre. La seva mà estesa explica el reconeixement i admiració unànimes que ha rebut després dels hereus.

Benet i Jornet no ho va tenir fàcil per arribar a ser estrenat. Als anys 60 i principis dels 70, a nivell europeu esclatava el teatre no-textual i la figura del director d’escena. Durant temps, el teatre català de l’època es relacionava amb l’èxit d’Els Joglars, Comediants, Vol-Ras... Els autors quedaven en segon pla. Era la travessia del desert: La desaparició de Wendy va trigar dotze anys a ser estrenada, el 1985. “Els dramaturgs de la seva generació van anar desapareixent i, dels que queden, només han tingut una presència determinant a l’escena ell i Rodolf Sirera”, explica el catedràtic de filologia catalana Enric Gallén. Quan Benet i Jornet coneix Belbel als 80, veu la possibilitat de fer pinya amb ell, i s’hi agafa. “El Papitu s’havia quedat sol. Se sentia part d’una tradició però gairebé temia que fos una tradició que s’acabés amb ell”, recorda Belbel.

Modernitat i tradició

Mira l’escena internacional i defensa Guimerà

Benet i Jornet tenia dues dèries complementàries: estar pendent de l’avantguarda teatral i alhora defensar els clàssics catalans. D’una banda li feia pànic quedar-se antic, de l’altra desenterrava noms de la tradició com Guimerà: “Deia que hem de formar part d’una tradició encara que sigui per renegar-ne”, recorda Belbel. “Tenia l’esperit de transcendir el seu moment”, afegeix. Benet i Jornet era molt conscient que calia fer una tasca de reconstrucció del teatre i fer-lo evolucionar, tot alhora. “Mai es va instaurar en l’estil, mai va deixar de buscar. En totes les seves obres hi ha una recerca formal i al mateix temps van a llocs importantíssims i profunds de la condició humana”, afirma Albertí. Enric Gallén també destaca aquesta “voluntat de constant exigència i de renovació tant formal com de continguts”. Això sense trair-se a ell mateix i els temes que travessen tota la seva obra. Per a Belbel, “el motor de la seva obra sempre ha sigut la misèria, la infelicitat”. Era “un pessimista amb un somriure”, en diu el director de l’Almeria Teatre, Víctor Álvaro. Alhora, tenia una confiança extrema en les noves generacions. “Té dins seu un gen que és molt txekhovià: només les generacions futures podran aconseguir un estatus de felicitat i humanisme decent. És el final de Les tres germanes ”, resumeix Belbel.

Del teatre social a l’íntim

‘Desig’ significa l’inici del seu reconeixement i consolidació

En la seva trajectòria personal, però, sí que li va arribar l’èxit, i va ser una sorpresa. L’obra que suposaria un abans i un després és Desig, dirigida precisament per Belbel el 1991: la crítica va ser extremadament elogiosa, el públic també. Aquí arrenca la trajectòria posterior, la consolidació. Va començar influït pel teatre realista tant espanyol com nord-americà, lliga amb els postulats brechtians i després es replega cap a un teatre més intimista que explora els racons foscos de l’ànima. “Quan estava de moda un teatre postbrechtià, ell ja feia un teatre que no estava de moda, perquè tocava les coses petites i concretes”, afirma el director del Teatre Lliure, Lluís Pasqual. Quan va escriure La desaparició de Wendy per respondre a les crítiques que deien que Berenàveu a les fosques (1973) era un text antic, perquè era realista, i que no sabia fer un teatre imaginatiu, ell ja defensa un camí propi: “Escriu una obra que demostra que sí que sap fer teatre imaginatiu, però demana no haver de cenyir-se a les modes sinó fer el seu recorregut”, explica Gallén.

En les primeres obres, Una vella, coneguda olor (1964) o Revolta de bruixes (1976), encara hi pesa el retrat social, però després se n’allibera i fa un teatre més personal. “Busca la grandesa en el que és més petit”, diu Belbel. “Va fer com Bergman, que de mica en mica posa la càmera dos centímetres més a prop i pensaves que era impossible, però sí que es podia”, afegeix Pasqual. L’època de maduresa ve amb el teatre íntim i genuí de Desig (1991), Fugaç (1994), E.R. (1994), Testament (1997) i Olors (2000). I la recent trilogia de la foscor, amb Soterrani (2008), Dues dones que ballen (2011) i Com dir-ho (2013), és el colofó d’una recerca incessant i ambiciosa. “En els últims 30 anys el seu món de referència ha sigut més individual, ha volgut explicar més els problemes íntims, de la parella o els fills, sense deixar de banda les qüestions que podien mostrar que s’interessava per la realitat social i política”, afirma Gallén, que es refereix per exemple a les crítiques a la transformació urbanística arran dels Jocs Olímpics que hi ha a El gos del tinent (1999).

Una figura polièdrica

Al teatre i a TV3 firma una obra que busca qualitat i grans públics

La figura de Benet i Jornet és tan crucial i polièdrica que personifica moltes coses: és el representant català de la generació dels Joves Irats (de John Osborne i Harold Pinter), escriu teatre familiar per connectar amb el públic jove (Supertot, Taller de fantasia, El manuscrit d’Alí Bei), arriba al cinema de la mà de Ventura Pons, és un dels primers a exportar obres a Europa seguint el rastre de Sergi Belbel i, sobretot, inventa el culebró televisiu seguint la màxima que havia aplicat al teatre: “Fer una obra que pogués arribar al màxim nombre de gent possible que tingués una qualitat literària important. Se sentia com Folch i Torres quan als anys 20 i 30 havia procurat fer el mateix amb les col·leccions de novel·la rosa per a públic femení. Era recuperar la normalitat oferint tot tipus de registres des de la creació. Va costar molt!”, assegura Enric Gallén. “Si el català és una llengua viva l’hi devem a Pitarra, a Josep Santpere i a Josep Maria Benet i Jornet”, sentencia Xavier Albertí. I adverteix: “És un dels grandíssims referents del que serà la història de la dramatúrgia catalana i el seguirem fent molt de temps”.

L’hora de reinterpretar un clàssic

‘Revolta de bruixes’ al Teatre Lliure

Un grup de dones de la neteja demanen un augment de sou. Com que no l’aconsegueixen, decideixen fer vaga treballant a poc a poc. Aquesta és la brechtiana Revolta de bruixes que Benet i Jornet va escriure en la primera meitat dels anys 70, i que no es va estrenar fins al 1981 a Barcelona (el 1976 es va emetre pel Circuit Català de TVE). Juan Carlos Martel en dirigeix la nova posada en escena que es podrà veure al Teatre Lliure des de demà fins al 4 de desembre amb les noies de la Kompanyia jove (Andrea Ros, Raquel Ferri, Júlia Truyol i Clàudia Benito) i Chantal Aimée, Àurea Márquez i Xicu Masó. Martel assegura que les connexions amb l’actualitat són literals: hi confronta el món de les idees i la racionalitat i el de la fe i la irracionalitat. Benet i Jornet demostra el seu domini de l’univers femení -“com Lorca, com Almodóvar”, afirma Lluís Pasqual- i suma el conflicte individual de cada dona al conflicte col·lectiu: ¿fins a quin punt poden desafiar el poder?

‘L’habitació del nen’ a l’Almeria Teatre

L’última obra de Benet i Jornet que s’ha estrenat fins ara és Com dir-ho, a l’Almeria Teatre el 2013. El director de la sala, Víctor Álvaro, un dels “afortunats fills putatius delPapitu”, com diu ell mateix, aquest any ha volgut retre-li homenatge tornant a programar-lo. Com que no va aconseguir trobar socis per aixecar una producció “contundent” de l’inèdit L’estiu crema -una història amb sis personatges que transcorre en un estiu calorós als anys 40 i que parla de la sexualitat de la dona en la tardor de la seva vida-, ha optat per recuperar L’habitació del nen (2003), en cartell fins a aquest diumenge. Un pare i una mare es disposen a celebrar l’aniversari del seu fill però una desgràcia els colpeix, i cada membre de la parella personifica una manera enfrontada de veure la vida. És una obra que juga amb els universos paral·lels, el suspens i les diferents versions de la realitat. Benet i Jornet va intentar que optimisme i pessimisme estiguessin equilibrats -un repte que contestava a les obres de Sergi Belbel, que trobava més positives-, però no se’n va sortir, reconeixia ell mateix: el seu pessimisme triomfava. En la nova producció, Víctor Álvaro posa l’accent en el gènere i en certs aspectes del text per equilibrar el pes dels personatges, interpretats per Savina Figueras i Santi Ricart.

‘La desaparició de Wendy’ a la Sala Beckett

Una de les obres més originals i més estimades pel mateix Benet i Jornet és La desaparició de Wendy, escrita el 1973 i estrenada el 1985. Aquest serà el títol que reinaugurarà la nova Sala Beckett al Poblenou a partir del 9 de novembre i fins després de Nadal. És una obra de teatre dins el teatre que recrea un univers màgic, de conte: una companyia de teatre està a punt de representar Peter Pan, però un problema amb els decorats els obliga a fer un canvi i han d’improvisar noves escenes i nous personatges. La Wendy és el títol més adient per obrir una sala perquè es tracta d’una carta d’amor al teatre, que mescla molts llenguatges teatrals i homenatja el teatre precedent que en aquells moments s’està renovant. Hi ha tocs surrealistes i absurds i temàtiques que després s’apropia la psicoanàlisi. Oriol Broggi afirma: “Explota un tipus de llenguatge que, si bé és difícil perquè no és costumista ni realista, s’acosta més al meu”. “És una obra especial, rara, no se n’han fet gaires així, i això és interessant i em dóna molta llibertat”, afirma el director, que compta amb actors com Joan Anguera, Diana Gómez, Mar del Hoyo, Antònia Jaume i Xavier Ripoll.