'Wozzeck' al Liceu: un viatge al cor de les tenebres

BarcelonaL’artista sud-africà William Kentridge (Johannesburg, 1955), un dels creadors més reconeguts del moment, sempre s’ha mantingut fidel a l’essència del seu art: el dibuix. Els seus esbossos al carbó són a la vegada lírics i polítics. A partir d'ells ha creat peces d’altres llenguatges com pel·lícules, performances i muntatges d’òpera com el de Wozzeck, d’Alban Berg, que arriba aquest diumenge al Gran Teatre del Liceu, on hi haurà sis funcions fins al 4 de juny. “Vaig començar dibuixant", ha recordat Kentridge aquest divendres al Saló dels Miralls del Liceu. “Després vaig animar els dibuixos: continuaven tenint dues dimensions, però es movien en el temps, i és com si tinguessin tres dimensions. I l'òpera em dona un escenari, una pantalla per a les projeccions i l’espai físic dels intèrprets, així que és com dibuixar en quatre dimensions”, explica.

Més que ser “el director” d’una òpera, a Kentridge li agrada dir que és “un artista que dibuixa” i que al Liceu li donen “un full de paper de 70 x 40 metres”, és a dir, l’escenari, i també "els millors cantants, una orquestra de vuitanta músics, el director, l’il·luminador..."

Woyzeck, l’obra teatral de l'alemany Georg Büchner (1813-1837), explica la dissortada història d'un soldat durant la dècada del 1830. No es va interpretar en un escenari fins al 1913, i va ser aleshores quan el compositor austríac Alban Berg va pensar fer-ne una versió operística titulada Wozzeck. Berg va començar a compondre-la durant la Primera Guerra Mundial, i la va enllestir el 1922. El 1979, el cineasta alemany Werner Herzog va convertir el text teatral en una pel·lícula protagonitzada per Klaus Kinski. I Robert Wilson, Tom Waits i Kathleen Brennan en un musical l'any 2000. El Wozzeck que arriba al Liceu és una producció estrenada al Festival de Salzburg el 2017 en què la direcció escènica de Kentridge ambienta l'acció en una trinxera de Flandes durant la Primera Guerra Mundial.

Büchner, que va ser contemporani de Goethe, va ser un visionari i va escriure unes imatges al·lucinatòries impensables per al seu temps sobre els horrors de la guerra. “A Wozzeck fem servir una pantalla tradicional on projectem diferents imatges, en lloc d’haver de canviar els decorats. I les projeccions també ens permeten intentar seguir l’estranya manera que té el cervell de funcionar, més per associacions que d’una manera clara i racional”, diu Kentridge. Les imatges mostren com el protagonista, interpretat pel baríton Matthias Goerne (que va participar en la primera producció), va embogint víctima de les pressions del Doctor (el baix Peter Rose) i el Capità (el tenor Mikeldi Atxalandabaso) i de les sospites que la seva dona, la Marie (Annemarie Kremer), li fa el salt amb el Tambor Major (el tenor Torsten Kerl). Tot plegat desferma una espiral de violència.

William Kentridge està sorprès de la vigència que Wozzeck torna a prendre amb motiu de la guerra d’Ucraïna. “La violència sorgeix de la desesperació”, adverteix Kentridge. També reconeix que la violència contra la Marie li recorda que actualment la violència de gènere és "una gran xacra a Sud-àfrica". Precisament Annemarie Kremer reivindica el personatge de la Marie com una dona “agosarada, expressiva i apassionada” enmig d’una societat fortament patriarcal. “Büchner i Berg van obrir l’espai per donar-li un toc feminista, i quan veu que Wozzeck fa maldats tria un camí millor per a ella i el seu fill quan el Tambor Major li fa una oferta. La Marie tria aquell camí racionalment i apassionadament”, subratlla Kremer. Pel que fa als reptes que té com a cantant, la soprano neerlandesa assegura que és una obra “molt extrema” perquè li exigeix “tons molt aguts i molt greus” en totes les parts de l’obra.

El primer drama de la gent humil

Wozzeck va ser una òpera pionera. “És un dels primers títols de la història de l’òpera que presenten un antiheroi masculí: un home senzill i modest a qui li passa una desgràcia darrere l’altra”, afirma el director artístic del Liceu, Víctor Garcia de Gomar. “No ha perdut cap mena de rellevància, i sembla feta per a la situació de guerra terrible que estem vivint”, diu Matthias Goerne.

Kentridge ha estat a sobre del muntatge al Liceu, perquè sempre vol millorar les seves òperes a mesura que van passant d'un teatre a l'altre. La feina d’aquests dies ha consistit en acabar d'afinar el projector de les imatges i la direcció dels cantants. “La major part de l’estructura del muntatge no canvia, però sí que ho fa cada personatge, i cal trobar l’equilibri entre el que està marcat i el que aporta cada cantant”, diu Kentridge. Durant els dies que no ha pogut ser-hi, va estar al càrrec del muntatge el codirector d'escena Luc de Wit. “Una cosa molt curiosa de com treballa el William és que sempre està envoltat d'un equip de col·laboradors –explica De Wit–. Els dibuixos van ser fets anys abans dels primers assajos a Salzburg i van estar inspirats per molts tallers que vam fer a Johannesburg amb actors i ballarins i intentem definir la producció". De Wit relaciona Wozzeck amb el teatre de l'absurd: "Si mires la realitat a vegades és més absurda que el mateix teatre de l'absurd". Una altra de les claus de l’òpera és “el plaer de l’autoengany”, com diu Kentridge, per detalls com que el fill del Wozzeck i la Marie sigui un titella (com a la pel·lícula Annette de Leos Carax) i no amaguin els manipuladors que el fan moure per damunt l’escenari: “Saps que el titella està fet amb un tros de fusta però, tot i això, et deixes portar per la màgia, i això també forma part de la gràcia del teatre”.

Una òpera perfecta i molt exigent

Per al director musical de Wozzeck, Josep Pons, aquesta òpera és “perfecta” i, al mateix temps, és “la més difícil del repertori”. “Wozzeck ens aporta en la història un drama que no havíem vist fins llavors, que és el drama de la gent real, el de la gent humil”, assegura Pons. “Berg és infinitament més rítmic que Stravinski. I, harmònicament, només Bach ens donaria tal riquesa d’elements interns perfectes”, explica. De Wozzeck, Pons també en destaca que hi ha una successió d’estils diferents que responen al desenvolupament de la història i a les necessitats anímiques del personatge, i la paradoxa que tota aquesta varietat està servida amb “les formes més clàssiques” del plantejament de la història, nus i desenllaç.

Coincidint amb Wozzeck, es poden veure al Saló dels Miralls un conjunt de fotografies estereoscòpiques que Kentridge va fer per a un llibre publicat per l'editorial Ivory Press. Wozzeck és la primera òpera de gran format amb direcció escènica de William Kentridge que es pot veure a Barcelona. El festival Temporada Alta de Girona en va programar una de càmera, Il ritorno d’Ulissein patria, de Monteverdi, el 2008, i l'any següent el muntatge teatral amb titelles Woyzeck on the highveld.