Triple PropOHsta

S’anunciava com a tercera temporada consecutiva, però no hem d’oblidar que la primera va ser la tardor del 2021 (Sis solos soles), en plena pandèmia, i com a resultat de la iniciativa d’Òpera de Butxaca i Nova Creació. Ara, el Liceu s’ha fet seva la idea, i aquella primera edició en streaming i sense públic a causa de la covid-19 ha arribat a la tercera que es fa amb públic presencial i que recorre diversos espais del teatre.

El concepte és interessant, però no sé si hi ha prou temps per treballar a fons el repte escènic que suposa muntar obres que no per petites de format són menys complexes. I, posats a buscar propostes de joves creadors (musicals i escènics), ¿per què no fer-ho també amb els llibrets i deixar a banda les “vaques sagrades” de la nostra dramatúrgia?

Enguany han estat tres els títols integrants, un per a cadascun dels tres espais d’aquest Òh!pera que compta amb l’assessorament d’Àlex Ollé. Com sempre, la cosa consisteix en una microòpera de 30 minuts de durada creada per un equip jove: compositors i instrumentistes del Conservatori del Liceu, disseny escenogràfic de diferents escoles de disseny (Elisava, BAU i Eina) i il·luminació i direcció escènica d’estudiants o joves graduats de l’Institut del Teatre.

Òbviament, la descompensació qualitativa és la tònica dominant, tot i que el nivell general acostuma a ser bo, en part gràcies a la implicació dels creadors. La menys interessant de la proposta d’enguany potser ha estat Contradir la nit, pels tòpics del llibret de Martí Sales. Musicalment, la composició de Montserrat Lladó ha resultat convincent i consistent en un savi equilibri entre tradició i modernitat i amb bona escriptura vocal, ben servida pels dos cantants (la soprano Marta Esteban i el contratenor Ávaro Basco) i en una proposta escènica, també amb algun tòpic, a càrrec de Marta Gil Polo.

Molt més estimulant era Azul como una naranja, que va fer desplaçar el públic de la Sala Mestres Cabanes (on romania dempeus) a un dels laterals de l’escenari del teatre. Allí ens esperava una microòpera (pràcticament un monodrama) amb música especulativa de Guillem Palomar sobre un llibret de Laura Ferrero a partir de l’experiència (real) d’un cosmonauta de la Unió Soviètica que es va veure forçat a quedar-se a l’espai durant més de tres-cents dies després que l'URSS donés pas a les actuals repúbliques de més enllà dels Urals. Impressionant l’escenografia a càrrec d’estudiants de BAU, amb una idea complexa i arriscada. Sensacional la interpretació del baríton Pau Camero, al costat de la soprano Adriana Atanda.

El plat fort de la vetllada, sens dubte, era Eliza, al Foyer, una peça amb llibret de Pau Miró sobre una història d’amor en què la intel·ligència artificial juga un paper clau en el pla narratiu. La subtil, detallista, preciosa i minuciosa música de Ferran Cruixent per a quartet de corda i dos solistes (Paula Sánchez-Valverde i Roger Vicens) va permetre al director escènic Pol Roig Valldosera desplegar una proposta imaginativa, de tons onírics i amb sàvia il·luminació de Sergi Cerdan.

Seria d’agrair, per cert, que el teatre detallés i distingís els instrumentistes dels cantants. Al web o en els exigus programes de mà, reduïts a flyers informatius.