Tosca i Pasolini comparteixen tragèdia i polèmica al Liceu
Arriba a Barcelona la producció de l’òpera de Puccini que ha fet Rafael R. Villalobos
Barcelona"¿Quantes pel·lícules ens hem perdut de Pier Paolo Pasolini i quants llibres ens hem perdut de Federico García Lorca perquè van ser assassinats?", es demana el director escènic sevillà Rafael R. Villalobos. Aquesta pregunta sobre la mort d’artistes "incòmodes per al poder" pot ajudar a entendre el que Villalobos vol transmetre amb l’atrevida posada en escena de l’òpera Tosca de Puccini, de la qual es faran quinze representacions al Gran Teatre del Liceu del 4 al 21 de gener. Pasolini, sobretot la seva pel·lícula Saló o els 120 dies de Sodoma (1975), i l’univers pictòric de Caravaggio, invocat amb pintures de Santiago Ydáñez, són dos dels referents estètics i polítics d’una producció, tanmateix, "bastant clàssica pel que fa a l’argument", diu, perquè explica de cap a peus la història de la cantant Floria Tosca, que a la Roma del 1800 intenta salvar de l’execució el pintor Mario Cavaradossi, acusat pel cap de la policia, Scarpia, de ser còmplice de la fugida de la presó del bonapartista Cesare Angelotti. "Estic molt content i agraït de poder ser-hi aquí i amb un títol tan emblemàtic. Quan vaig començar a estudiar, a sota de l’escriptori tenia el programa de mà de la Tosca que va fer Renata Tebaldi al Liceu la temporada 1953-54", recorda Villalobos.
This browser does not support the video element.
A Barcelona, amb més del 80% de l'aforament venut, hi haurà tres tenors per interpretar Cavaradossi: el nord-americà Michael Fabiano (els dies 4, 7, 11, 13, 16 i 19), i els italians Antonio Corianò (8, 12, 18 i 21), que debuta al Liceu, i Vittorio Grigolo (10, 14, 17 i 20). El paper de Tosca el cantaran quatre sopranos: les italianes Maria Agresta (4, 7, 10, 13, 16, 19 i 21) i Monica Zanettin (12), debutant al Liceu, i les nord-americanes Emily Magee (8, 11, 14 i 18) i Sondra Radvanovsky (17 i 20), que al febrer tornarà a Barcelona per ser Lady Macbeth a l’òpera de Verdi amb posada en escena de Jaume Plensa. Pel que fa a Scarpia, l’encarnaran dos barítons d’experiència prou contrastada: el serbi Željko Lučić (4, 7, 10, 13, 16, 17, 19 i 20) i el georgià George Gagnidze (8, 11, 12, 14, 18 i 21).
"Soc la pura personificació de la maldat", diu fent broma Lučić, un cantant que admet ser "més aviat clàssic" i que no és "gaire fan de les produccions modernes". "Tanmateix, amb aquesta Tosca m’he emportat una agradable sorpresa gràcies al Rafael. No m’agrada anar saltant i fent un munt de coses mentre estic cantant, perquè la nostra feina és cantar, i ell ens ha demostrat que això ho entén perfectament, així que gràcies", diu el baríton serbi, que també elogia la feina del director musical, el mestre hongarès Henrik Nánási. "No sé quantes Tosca he fet al llarg de la meva carrera, i us puc dir de tot cor que l’orquestra sota la seva batuta és fantàstica", assegura. També Fabiano lloa aquesta "meravellosa nova Tosca": "Espero que sigui la primera de moltes col·laboracions futures amb el Rafael", diu el tenor.
La connexió amb el deliri feixista de Saló
Tosca comença amb una fake news: s’informa falsament de la derrota de Napoleó a la batalla de Marengo, la qual cosa és celebrada per les autoritats eclesiàstiques i polítiques romanes. Tot i que al cap d’unes hores ja es coneix la victòria dels bonapartistes, Scarpia manté la repressió, intenta violar Tosca i ordena l’execució de Cavaradossi. És aquest context, remotament connectat amb el deliri feixista que Mussolini va crear a Saló a finals del 1943, el que permet a Villalobos establir un paral·lelisme entre l'òpera de Puccini i la vida de Pasolini que és ben visible a l’escenari. Fa servir diferents capes referencials, a vegades prou entenedores, com quan mostra imatges de Roma més enllà dels tres llocs on passa l’acció (l'església de Sant'Andrea della Valle, el Palazzo Farnese i el Castel Sant'Angelo) o quan suggereix la connexió entre Pasolini i Maria Callas, però també hi ha referències no tan transparents, com la del nen la presència del qual té a veure amb la militància feixista del pare de Pasolini.
La Tosca de Villalobos ja s’ha vist a Brussel·les i Montpeller, on algunes crítiques qüestionaven precisament l’excés de capes d’interpretació i que el paral·lelisme Pasolini-Cavaradossi està un pèl forçat.
Una obra molt política
"Tosca és una obra molt política, amb un personatge que és executat pels seus ideals polítics –explica Villalobos–. Seguint aquesta lectura, vaig trobar molts paral·lelismes entre la història de Cavaradossi i la de Pasolini, que va ser assassinat als anys setanta en una època en què ell estava escrivint un llibre sobre les estructures de poder a Itàlia, sobre com Roma aniquila els personatges que són incòmodes per al sistema".
"Cavaradossi és un lluitador per la llibertat. Està en contra de l’estat autocràtic. I el Rafael ho emfasitza lligant la història amb la de Pasolini, amb aquesta visió fosca de l’Església i d’unes estructures de poder que poden malmetre el bé comú", corrobora Fabiano. Cavaradossi és l’eix simbòlic que Villalobos fa girar cap a la Roma pasoliniana, però això no treu la centralitat de la figura de Tosca, una dona, explica Maria Agreste, que "no s’agenolla davant de la voluntat dels forts i els prepotents". "És una dona que m’agradaria veure reflectida en moltes de les dones de la nostra societat", diu la soprano.
La ‘Tosca’ que no han volgut cantar Roberto Alagna i Aleksandra Kurzak
La Tosca que va concebre Puccini, l'òpera del magnífic Te Deum del final del primer acte i de les àries Vissi d'arte i E lucevan le stelle, és una història de violència, tortura, assassinats i un intent de violació. Es va estrenar a Roma el 1900, i dos anys més tard ja es va representar al Liceu. És una de les òperes de les quals s’han fet més funcions a Barcelona (191); les últimes van ser les del 2019, les de la reposició de la producció amb posada en escena de Paco Azorín. A l'abril, quan es va presentar la temporada 2022-23 del Liceu, es va anunciar la Tosca de Villalobos, una coproducció amb La Monnaie de Brussel·les, el Teatre de la Maestranza de Sevilla i l’Òpera de Montpeller. Inicialment l’havien de cantar el matrimoni format per Roberto Alagna i Aleksandra Kurzak, però el tenor francès i la soprano polonesa van decidir renunciar-hi.
El Liceu va emetre un comunicat en què deia que Alagna i Kurzak s'havien sentit "incapaços d'encarnar els seus respectius rols en aquesta posada en escena", que es retiraven del projecte i que Michael Fabiano substituiria Alagna en el paper de Cavaradossi. Kurzak va dir a la premsa polonesa que havien signat "un contracte per fer Tosca, de Puccini, no per a una broma de Pasolini". I Alagna va explicar a Connessi all’operaque no volia ser "ostatge del mal gust". "No hem volgut ser ostatges d'un projecte on intervenen la violència, el sadomasoquisme, la pedofília, la nuesa (encara que al final els nus siguin el menys greu), situacions totalment incoherents amb la Tosca de Puccini. No té sentit fer de Pasolini el personatge principal d'aquesta història. Això no té res a veure amb la llibertat d'expressió", va dir el tenor francès, que el 28 de gener estrena al Folies Bergère de París un musical sobre el mafiós Al Capone.
Peter de Caluwe, director general del Teatre de la Monnaie, també va dir-hi la seva sobre la renúncia d'Alagna: "Sembla que la vida d'un gàngster i capo de la màfia li planteja menys problemes morals, i que estar envoltat d'algun nu femení al Folies Bergère li ofereix una perspectiva més alegre que tolerar que Aleksandra Kurzak canti Vissi d’arte al costat d'un home prerrafaelita despullat", va manifestar De Caluwe a Facebook.