Robert Wilson: "Estic treballant en una nova peça i em sento com si tingués sis anys"

BarcelonaRobert Wilson (Waco, Texas, 1941) és un dels creadors del món del teatre i l'òpera més importants de la segona meitat del segle XX. El director d'escena nord-americà atén l'ARA al Liceu, on del 16 al 26 de març presenta un muntatge d'El Messies de Händel amb l'arranjament de Mozart.

Als anys seixanta va adoptar Raymond Andrews, un adolescent afroamericà sord que va trobar al carrer quan un policia estava a punt de pegar-li. I al llibret d'Einstein on the beach (1976), l'òpera revolucionària que va fer amb Philip Glass, hi va incloure textos d'un adolescent autista, Christopher Knowles. En perspectiva, es pot dir que es va avançar en tenir cura dels que estan en risc d'exclusió.

— Amb el Raymond tenia molta curiositat per com pensava. Crec que era intel·ligent, potser molt intel·ligent, i era obvi que pensava a través de signes i senyals visuals. Aquella va ser la principal raó per la qual després vaig fer Deafman glance (1970). El Chris veia el món a través de patrons visuals, geomètrics. Ordenava els seus pensaments matemàticament.

Ha dit que com més mecànics siguem més lliures serem. Ara hi ha moltes veus que veuen en la tecnologia i la intel·ligència artificial una amenaça.

— No crec que siguin una amenaça. Vaig dir-ho quan Andy Warhol va dir que volia ser una màquina. Vaig conèixer Suzanne Farrell, que era una gran ballarina del coreògraf George Balanchine, i li vaig preguntar quants ballets se sabia. Em va contestar que 75 o 80. També li vaig demanar com feia una cosa concreta de l'obra Symphony in C, de Balanchine, i em va respondre que no en tenia ni idea, però que quan ho feia sí, perquè ho portava als músculs. La Suzanne era lliure quan havia entrenat prou els músculs per tenir-ho no a la ment del cap sinó a la ment dels músculs. Els músculs els entrenes com entrenes el cap, practicant i a través de la repetició. D'alguna manera, la Suzanne ballava d'una manera automàtica, mecànica. Martha Graham diu en la primera línia de la seva biografia: "Soc una ballarina, aprenc practicant".

¿És així com treballa amb els actors i els cantants?

— Sí, repetint fins que no hagin de pensar tant en l'obra i puguin pensar en altres coses.

Vivim temps convulsos. ¿L'afecta tot el que passa al seu voltant quan està creant un espectacle?

— Per descomptat, no podem viure sense emocions, sense tot el que està passant al món, sempre hi és. En siguis conscient o no, en la mesura que ets viu estàs al corrent de la situació política, econòmica. Tot plegat t'afecta.

Defineix El Messies com "un viatge espiritual", i també fa referència a "l'esperança". ¿És aquesta esperança el que vol transmetre al públic?

— Soc optimista. En aquesta obra hi ha moments foscos, però són necessaris per portar llum.

¿Creu que la seva obra es percep de manera diferent als Estats Units i a Europa?

— Sí. Els Estats Units és una nació molt gran, no en coneixem els límits. A Espanya l'han envaït, als Estats Units no ens han envaït mai. És molt diferent. El Liam [Liam Krumstroh, el seu assistent personal] és alemany, i els alemanys saben on viuen els francesos perquè els van ocupar el país i els van envair. Nosaltres vivim en un país immens del qual no coneixem les fronteres. Podríem envair Granada, però podria ser Groenlàndia, no sabem on és Granada. Una de les diferències entre els Estats Units i Europa és que a vosaltres us han envaït.

Quan li van preguntar a l'escola què volia ser de gran, va dir que volia ser "el rei d'Espanya". I un dels seus primers muntatges va ser The king of Spain (1969).

— Sí, crec que vaig dir-ho perquè volia provocar la professora.

Com se sent quan diuen que vostè és un creador llegendari?

— Estic treballant en una nova peça, Moby Dick, i em sento com si tingués sis anys. Fa anys que faig el faig, i cada vegada penso que no sabré fer-ho. És un gran repte, i li dic a la gent que tinc a prop que no sabré fer-ho. Em passa el mateix que quan vaig començar i intentava saber com anava tot plegat.

Quin és el repte més important?

— El desafiament consisteix senzillament en fer alguna cosa. No saps què fer? Fes qualsevol cosa, com agafar les ulleres i posar-te-les damunt del cap [ho fa]. Això et dirà alguna cosa, i aquest mètode et portarà al següent pas. Sempre és difícil fer la primera cosa, és com submergir-se dins l'aigua. Fes-la i passarà alguna cosa, i després una altra, pas a pas. Vaig conèixer la Martha Graham quan jo tenia 22 anys, i em va demanar què volia fer a la vida. Li vaig respondre que no ho sabia, i ella em va dir que si treballava durant prou temps i prou dur, ho trobaria. El que em va dir és molt senzill, però em va ajudar molt, perquè és veritat. De cada deu vegades, nou penso que les coses no funcionen. I després passa alguna cosa. Simplement, cal continuar treballant, treballant, treballant, treballant...

Toca tots els pals: ballarí, coreògraf, pintor, arquitecte, escenògraf, il·luminador, director d'escena. ¿Segons el projecte se sent més pròxim a un vessant en concret?

— Un dels meus últims treballs, Ubu, era molt extremat: el món d'Ubu [que es va veure al Festival Grec 2023], els colors, la línia, el moviment. La veu d'Ubu és diferent [parla amb una veu grotesca]. En canvi, El Messies és així [mostra una imatge de l'escenografia, blanca, pràcticament buida, del muntatge]. Es tracta de trobar la veu de cadascun dels treballs.

The black rider (1990) inclou dues de les seves col·laboracions més sonades: amb l'escriptor William Burroughs i el músic Tom Waits. Com ho va aconseguir?

— Potser més que cap altre, he treballat amb molta gent: de la meva generació, amb Laurie Anderson, David Byrne, Tom Waits, Gavin Bryars. També amb Marina Abramović, amb Lady Gaga... Porto vestits de Giorgio Armani, i Tom Waits no se'n posaria mai cap. Som dos homes molt diferents, jo soc molt més cool que el Tom [n'imita la veu rogallosa]. Per naturalesa soc molt diferent, i crec que per això va ser interessant col·laborar amb ell. Va ser un company fort, perquè, per dir-ho d'alguna manera, els contraris s'atrauen. Si vas de Tom Waits a David Byrne, David Byrne és molt cool. I si vas de Lady Gaga a Philip Glass, són molt diferents l'una de l'altre. La meva obra canvia perquè canvia amb la gent amb qui col·laboro. Fa anys, el compositor italià Luigi Nono estava interessat en el so més suau que pogués aconseguir, i Lou Reed estava interessat en el més alt. Així que vaig anar del món interior tan silenciós de Luigi Nono al de Lou Reed, que era el contrari. Venint del més silenciós, vaig començar a apreciar el més alt dels sons. El que ha sigut interessant de la meva carrera és que he tingut l'oportunitat de col·laborar amb molts tipus d'artistes.

Diuen que estableix sentiments forts amb els artistes amb qui treballa.

— Sí que són com una mena de família. No sé escriure, així que treballo amb el Liam, perquè sap fer coses que jo no sé fer. En el teatre, soc molt dolent per resoldre tècnicament algunes coses, així que necessito tenir una relació molt bona amb el director tècnic. Em passo molt de temps il·luminant, però tècnicament no sé com ho fan, així que hem de treballar plegats, depenc d'ells. Sí, és una família.