Rigoletto llueix gepa a Sabadell

'Rigoletto'

Teatre La Faràndula de Sabadell. 1 de maig del 2022

Ja són una pila les vegades que el bufó més cèlebre de la història, el geperut Rigoletto, ha pujat a l’escenari de La Faràndula de Sabadell, gràcies a l’actual Fundació Òpera de Catalunya. Ara hi ha tornat, amb un repartiment notable (tot i alguna irregularitat) i amb posada en escena més que suficient, abans de la gira arreu del país fins al 27 de maig.

Carles Ortiz signa una proposta que en el terreny escènic funciona per la seva linealitat i per la facilitat i fidelitat amb què explica la història, amb text de Piave sobre el drama Le roi s’amuse de Victor Hugo. És ben sabut l’enfrontament entre Verdi i la censura abans de l’estrena a La Fenice de Venècia (1851). Però la intensitat del drama és tal a nivell musical que les ridiculeses del llibret resultant queden minimitzades. I Ortiz ha sabut extreure el bo i millor d’aquella dialèctica text-música, amb escenes francament ben trobades i que altres directors amb molts més recursos no aconsegueixen salvar de cap manera.

Daniel Gil de Tejada va dirigir des del fossat una més que correcta Simfònica del Vallès, si bé la lectura del director valencià no va ser gaire imaginativa. Això sí, Gil de Tejada sap acompanyar molt bé les veus, cosa que s’agraeix. El cor corresponent (reduït a la secció masculina) va demostrar que coneix i estima aquest repertori, amb bons resultats globals.

Luis Cansino cantava el rol titular i ho feia amb una caracterització de menys a més, amb una primera escena del primer acte mancada de grapa però amb intensitat creixent i amb moments culminants com l’esplèndid Cortiggiani, vil razza dannata del segon acte, el patètic final del primer o tot el tercer. La veu és la pròpia d’un baríton-Verdi i això ja és molt.

Antoni Lliteres és un tenor de veu bonica, de bona projecció i de bona tècnica, tot i que una mica més de matisos a Parmi veder le lagrime o al quartet del tercer acte no li haurien anat malament. En canvi, la tècnica molt qüestionable d’Elisa Vélez no li va permetre ser la gran Gilda que calia, amb rendiment molt irregular i amb passatges estridents i d’aguts ocasionalment irritables.

Van lluir, i bé, l’Sparafucile de Jeroboám Tejera, suficientment cavernós, i la Maddalena fresca i desimbolta de la sempre eficient Anna Tobella, al costat de bons secundaris com el Monterone de Juan Carlos Esteve.