El retorn de 'Parsifal' promet un festí wagnerià al Liceu
Nikolai Schukoff i Elena Pankratova encapçalen la reposició de la producció de Claus Guth
BarcelonaEl Gran Teatre del Liceu va estrenar el 2011, juntament amb l’Òpera de Zuric, una versió de Parsifal de Richard Wagner (1813-1883) situada a l'Europa d'entreguerres. Dotze anys després, el teatre recupera aquella producció de Claus Guth amb Josep Pons a la direcció musical i un repartiment de pedigrí wagnerià encapçalat pel tenor austríac Nikolai Schukoff (Parsifal) i la soprano russa Elena Pankratova (Kundry), a més el baix-baríton rus Evgeny Nikitin (Klingsor), el baix alemany René Pape (Gurnemanz) i el baríton alemany Matthias Goerne (Amfortas), que continua prodigant-se al Liceu. "És un festival escènic sagrat, tal com el va descriure Wagner, de caràcter simbòlic, religiós i místic, amb conceptes com la redempció i la compassió", diu el director artístic del Liceu, Víctor Garcia de Gomar, que defineix la relació entre Wagner i el Liceu com "una història d'amor". De Parsifal se'n faran sis funcions entre el 25 de maig i el 7 de juny.
Aquesta òpera "ha provocat reaccions de tota mena des de l’estrena el 1882 fins avui, des de l'admiració absoluta fins al rebuig i oposició", diu Garcia de Gomar, que recorda que "el nazisme als anys 30 idolatrava la peça" i que "tots els moviments del segle XX s'hi han hagut de posicionar". El muntatge de Claus Guth trasllada els protagonistes a un hospital per a mutilats de guerra, amb els traumes i la desesperança, i explora el mite que avisa sobre els falsos redemptors. "Parsifal parla de la transformació dels personatges i Wagner juga amb aquesta idea també a través de la música. Hi ha un canvi de llenguatge mitjançant el cromatisme, l'ús dels leitmotivs i la descomposició de la tonalitat", explica Josep Pons, que compara aquesta òpera amb una pel·lícula d'Ingmar Bergman: "Hi ha diàlegs i teatre psicològic, no d'acció".
La transformació dels personatges
Des de fa setze anys, Nikolai Schukoff s'ha posat en el paper de Parsifal en nombroses ocasions. "El més interessant és que el personatge mostra un desenvolupament, i això interpretativament em sembla rellevant. Demostra que els cantants no som només laringe i cames, també som actors", destaca Schukoff sobre aquest heroi que comença l'obra a la joventut i, al llarg dels tres actes, es converteix en un home madur a qui el seu entorn intenta manipular.
Al seu costat, Elena Pankratova es posa a la pell de Kundry, una dona amb qualitats màgiques que també canvia al llarg de l'obra. "En aquesta producció la transformació no és tan visual, si bé al tercer acte aparec amb una llarga perruca grisa, sinó que els canvis tenen lloc sobretot en la seva ànima", assenyala la cantant. Des del seu punt de vista, Kundry està plena de complexitats i així intenta transmetre-ho a l'escenari. "És una criatura que viatja al llarg dels segles i dels mons i que sempre apareix quan la història la necessita", diu Pankratova.
Incloent-hi els entreactes, Parsifal té una durada aproximada de cinc hores i un quart. "L'orquestra està acostumada a aquestes durades, i a més Wagner sona millor quan estàs cansat", afirma Pons sobre l'extensió de l'òpera. Les dificultats de la peça no només recauen en la seva llargada sinó també en la partitura. "La cuina és molt difícil. A l’inici no saps quan ets en recitatiu i quan ets en ària, estàs canviant constantment de tempo –apunta Pons–. Per això Parsifal és una òpera que no se sovinteja gaire; és la més complicada del repertori de Wagner".