Òpera catalana i en català al Poblenou

L’òpera catalana té una història de més de tres-cents anys. Tres segles amb una tradició que sempre (o molt sovint) s’ha vist influïda per elements externs: Rossini, Donizetti, Bellini, Verdi, Wagner o la Segona Escola de Viena han marcat el rumb estilístic del que ja és una tradició creativa a casa nostra.

El jove vigatà Jofre Bardolet (1999) va estrenar l’òpera Ferides a L’Atlàntida de la capital osonenca el 2021. Ara, i gràcies a les aportacions per micromecenatge, n’arriba una versió reduïda, de cambra, que ha acollit el Casino de l’Aliança del Poblenou en el marc de l’inici de la festa major de l’emblemàtic barri barceloní.

Bardolet opta per un llenguatge clar, transparent, refinat i –ell mateix ho reconeix– eminentment mozartià. Curiós que, al llarg de la història de la nostra òpera, Mozart no hagi tingut major incidència, tot i que alguna cosa s’insinua a l’òpera de Toldrà El giravolt de maig. A Ferides, la cosa podria esdevenir un producte imitatiu, fins i tot kitsch. Però la realitat és del tot contrària: malgrat la seva joventut, Bardolet concep una obra de gran intel·ligència musical, que plasma a la perfecció les paraules del llibret de Pol Blancafort amb un llenguatge musical que no imita, sinó que evoca. I que, a més, està perfectament escrit per a la veu, a través dels sis personatges i del paper del cor, deixant de banda les amables aportacions de la formació instrumental, eminentment clàssica.

I és que Jofre Bardolet no imita Mozart, sinó que n’evoca la grandesa espiritual: de fet, Ferides és una reflexió sobre el paper de l’amor i la reconciliació humanes per fer front a desastres com (i és el cas que ens ocupa) la nostra guerra (in)civil.

El bon rendiment de l’equip musical (cantants i instrumentistes) va saber servir bé la partitura del músic osonenc, en el context d’un espectacle escenogràficament digne, tot i que la migradesa pressupostària treia el cap en més d’un moment, en el marc de la direcció teatral de Jordi Arqués.

L’òpera de Jofre Bardolet és, en definitiva, una digna aportació a la nostra tradició operística. Una òpera catalana i en català d’un compositor que, tot i la seva joventut, coneix perfectament les costures del gènere.