Un nyap beethovenià

Setmana Dudamel a Barcelona: dues funcions de Fidelio al Liceu i, al Palau de la Música, assaig matinal obert previ al concert de dimarts, sempre amb la Filharmònica de Los Angeles. El carisma del director veneçolà l’acompanya arreu i els seus acòlits són legió. Ho van demostrar els espectadors que la nit de dilluns al Liceu, després d’exhibir mostres d’"exquisida educació" (telèfons sonant, tos mal dissimulada, gravacions amb el mòbil) el van ovacionar dempeus.

Tot això després d’un Fidelio beethovenià anunciat com a versió en concert i que finalment va ser semiescenificat, amb orquestra i director al fossat i amb cantants (solistes i cor) doblats per actors que, amb llenguatge de signes suplint els diàlegs parlats i amb gestualitat voluntariosa en les parts cantades, van protagonitzar una vetllada que dista molt d’haver estat satisfactòria.

En primer lloc, per un nivell musical de correcció i poca cosa més. Dudamel és un gran director, certament, però penso que no va aportar res a una òpera com Fidelio: la seva va ser una lectura plana, poc refinada i massa pendent d’efectismes innecessaris davant de l’orquestra californiana, bona però a anys llum d’altres formacions –també nord-americanes– que ens podrien haver fet vibrar intensament al llarg de dues hores d’audició. Complidora la formació coral, integrada per la formació de la casa i pel Cor de Cambra del Palau de la Música.

El nivell global dels solistes tampoc va passar de la correcció, tot i algunes ovacions després de l’escena Abscheulischer! de Leonora, a mans de la notable soprano Tamara Wilson. Molt millors els secundaris, especialment la Marzelline de Gabriela Reyes i el Jacquino de David Portillo. Molt solvent el Rocco de James Rutherford i doll vocal generós –però no gaire controlat– el del tenor Andrew Staples al servei de Florestan. Decebedor el Pizarro, poc autoritari i sense carisma, de Shenyang, i anodí el Don Fernando de Patrick Blackwell.

El problema de l’espectacle, i el que el converteix en un nyap sense precedents, és la solució escènica. Fer un espectacle integrador, apte i assequible per a persones amb sordesa, és lloable i plausible i extensible a altres espectacles, musicals o no. Però les coses s’han de fer amb uns mínims de qualitat estètica. I aquesta va brillar per la seva absència amb les ocurrències d’Alberto Arvelo (director d’escena) i amb el vestuari impossible de Solange Mendoza. El ridícul moviment escènic i l’inexistent criteri dramatúrgic van contribuir al bunyol majúscul. Hi ha finals de curs escolar molt més dignes i interessants que el que es va veure damunt de l’escenari del Liceu. Una escenificació que produïa vergonya aliena en el seu conjunt.