Una nova producció d’'Orphée' de Philip Glass obre la temporada operística madrilenya

Mentre el Liceu obria temporada amb una producció llogada d’una òpera atractiva però intranscendent com Don Pasquale, el Teatro Real de Madrid aixeca el teló amb una nova producció d’Orphée de Philip Glass, en el que suposa l’estrena a l’estat espanyol d’aquest títol estrenat el 1993 als Estats Units. De fet, el mite d’Orfeu vertebrarà la programació de la temporada 2022-23 del teatre madrileny, que per a aquest títol ha comptat amb la col·laboració dels Teatros del Canal, on s’ha representat.

Glass parteix del guió que el 1950 va escriure Jean Cocteau per a la pel·lícula protagonitzada per María Casares i Jean Marais sobre el mite òrfic, la segona d’una trilogia (complementada amb Le testament d’Orphée i Le sang d’un poète) en què els elements realistes-naturalistes compartien recursos amb d’altres de caràcter oníric i fins i tot surrealista. Tanmateix, la música de Glass, que tan bé serveix el món al·legòric de la tríada que integren Einstein on the beach, Satyagraha i Akhnaten, no acaba d’encaixar amb un text tan eminentment lineal-narratiu com el de Cocteau, si bé la força de la partitura és indiscutible. Partint de fórmules minimalistes, però sense la submissió radical a aquesta fórmula, Glass concep un esplèndid tapís melòdic i rítmic, amb gran saviesa en la instrumentació i fins i tot, en un passatge instrumental del primer acte, a tall d’homenatge al Gluck d’Orfeo ed Euridice.

El Real ha confiat la posada en escena a un artista com Rafael R. Villalobos, que és i serà un gran director escènic i que aquesta temporada durà la seva lectura de Tosca al Liceu, ja vista a Brussel·les. Villalobos exerceix sempre una mirada culta i intel·ligent sobre tot allò que fa. Però en aquest cas, prescindint totalment dels referents visuals del film de Cocteau (opció ben legítima), ha optat per una lectura freda i esquemàtica (a la Wilson), molt al servei de la partitura i sense tenir en compte el doble pla realista-oníric de l’original francès. I és que una cosa és defugir el model visual i una altra oblidar que en el mateix text de Cocteau (que és el que utilitza Glass) aquell doble pla existeix.

Per contra, la resolució plàstica excel·leix a tots nivells, especialment gràcies a la concepció escenogràfica d’Emanuele Sinisi i a la il·luminació d’Irene Cantero.

El repartiment, prou homogeni, va gaudir d’algunes alegries individuals, sobretot pel gran Heurtebise del tenor Mikeldi Atxalandabaso. María Rey-Joly és una bona soprano, que va haver de lluitar contra una tessitura inclement en el paper de Princesa i afortunadament va arribar viva (valgui la paradoxa per a un personatge que personifica la mort) al final. Més impersonals, les veus del baríton Edward Nelson (Orfeu) i de la soprano Sylvia Schwartz (Eurídice) van oferir una interpretació digna, al costat del correcte el Cégeste de Pablo García López.

La bona prestació de l’Orquestra Titular del Teatro Real va tenir en la batuta de Jordi Francés un extraordinari guia en el sempre laberíntic llenguatge de Philip Glass. Una proposta tan suggerent i atractiva com trencadora, però en aquest cas amb resultats desiguals.