Els neons no escauen al drama de Manon

Després de setze anys d’absència, Manon ha tornat al Liceu. Però el record de la producció de David McVicar (2007) romandrà en la nostra memòria, perquè el muntatge d’Olivier Py no ens el fa oblidar, més aviat al contrari. L’espectacle, produït entre Ginebra i l’Opéra-Comique de París, peca de gèlid i usa imatges i recursos gratuïts, que no escauen al drama originari de la novel·la de l’abbé Prévost. El problema no és el canvi de context històric, sinó el conflicte dramàtic, sense convicció i amb errors de manual, tant des del punt de vista de la literalitat del llibret (mal menor) com de la dramatúrgia musical de la partitura de Massenet. I aquí és on rau el problema. A més, la història no s’explica bé i es presta a diverses confusions per diverses incoherències del muntatge.

Tres quarts del mateix podem dir de l’escenografia de Pierre André Weitz (que també és l’autor dels figurins): els neons no van amb el drama de Manon i les circumstàncies que l’envolten. I és que la cosa funcionaria amb Lulu (i Olivier Py en va fer un esplèndid muntatge que vam poder veure al Liceu amb el mateix equip escenogràfic) o fins i tot amb La traviata, però no amb l'opéra comique de Massenet.

Marc Minkowski és un director familiaritzat tant amb el barroc i el classicisme com amb el repertori francès del XIX (les seves versions d’opereta d’Offenbach són extraordinàries) i sap treure de l’orquestra la variada paleta cromàtica de la partitura massenetiana. Però de vegades tapa les veus i a més li va faltar imprimir més tensió dramàtica, encara que el muntatge ja hem dit que no ajuda gaire.

Una esplèndida Nadine Sierra

Vocalment, les coses van funcionar millor. La soprano Nadine Sierra és una Manon esplèndida, sensible, amb dicció i pronunciació impecables, i ofereix una exhibició vocal de lluïment. La producció de Py, tanmateix, tampoc l’ajuda a mostrar la transformació del personatge. El Des Grieux del tenor Michael Fabiano és poderós i utilitza bons recursos, però no sempre exhibeix les esfumadures exigides a moments com el recitatiu previ a l’ària del tercer acte, i és que les mitges veus no són el seu fort. Amb tot, la prestació és més que notable.

Alexandre Duhamel és un baríton més, que sempre ens ha semblat poc interessant. Un cantant de passa-que-t’he-vist, i que ofereix un Lescaut al qual falta la mala bava de l’arribisme propi del personatge. A anys llum, per exemple, de la perfecta caracterització d’Albert Casals com a Guillaume de Morfontaine, ple de matisos i molt ben cantat per un tenor de casa, que està demostrant que la seva qualitat vocal és fruit d’un bon treball tècnic.

Laurent Naouri ha perdut homogeneïtat en el registre, però segueix sent un cantant extraordinari i així ho va demostrar amb un autoritari Comte Des Grieux. Excel·lents prestacions les d’Inés Ballesteros (Poussette), Anna Tobella (Javotte) i Anaïs Masllorens (Rosette) i de Pau Armengol (hostaler).

Tot i una arrencada erràtica, l’orquestra va tenir una prestació de qualitat creixent. Més discret el cor, especialment una secció femenina que demana una reforma urgent.

Aquestes funcions es dediquen a la memòria de Victòria dels Àngels (pel centenari del naixement), que va ser una Manon de referència, dins i fora del Liceu.