"Necessitem carn per a 'La forza del destino"

BarcelonaEl director italià Nicola Luisotti despatxa tanta passió com contundència a l'hora de parlar de l'òpera La forza del destino, de Verdi, que torna al Gran Teatre del Liceu amb la producció del director d’escena francès Jean-Claude Auvray que es va estrenar a París el 2011 i que ja es va representar al teatre de la Rambla el 2012. "És una òpera que necessita cantants increïbles i amb una força física increïble. Els cantants de barroc no poden cantar-la. Necessitem carn, gent que pugui empènyer el cant!", exclama Luisotti, que lamenta que sense cantants adients òperes com aquesta deixaran de representar-se.

Tot això ho explica en roda de premsa al Liceu, on dirigirà l'orquestra en les vuit funcions que es representaran del 9 al 19 de novembre. Al seu costat hi ha la soprano italiana Anna Pirozzi, el tenor nord-americà Brian Jagde i el baríton polonès Artur Ruciński, veus principals del primer repartiment. El segon l'encapçalen la madrilenya Saioa Hernández, l'italià Francesco Pio Galasso i el mongol Amartuvshin Enkhbat, que debuta al Liceu. "No podem tenir un millor repartiment per a La forza del destino –diu el director artístic Víctor Garcia de Gomar–, perquè no és tan fàcil trobar algú que pugui cantar els papers de Don Carlo i Donna Leonora". "És gairebé impossible", afegeix Luisotti.

De fet, ha sigut possible perquè Anna Pirozzi, tota una experta en el paper de Leonora, va acceptar participar-hi a última hora per substituir la també italiana Maria Agresta, que finalment va renunciar-hi perquè "encara no se sent preparada per assumir-lo", segons explica Garcia de Gomar. "Em van avisar fa un mes, i ho vaig cancel·lar tot per poder venir al Liceu, perquè és la meva òpera preferida. Vaig fer aquesta mateixa producció a París a finals del 2022", recorda Pirozzi, que admet que és "una amant de produccions clàssiques" com aquesta, amb una posada en escena "austera i sense grans objectes escènics". Brian Jagde, que va ser Don Álvaro a París el 2019, també agraeix la posada en escena d'Auvray, i per extensió la reposició que en fa Leo Castaldi. Tot plegat per explicar una història basada en el drama d'Ángel de Saavedra, duc de Rivas, que arrenca amb la mort accidental del marquès de Calatrava, pare de Don Carlo i Donna Leonora. Carlo acusa Don Álvaro, amant de Leonora, i l'atzar engega el macabre ball d'un destí tràgic per a uns personatges que van canviant de país (d'Espanya a Itàlia), de nom i d'identitat amb el rerefons de la guerra de Successió austríaca (1740-1748), que Auvray va traslladar a mitjans del segle XIX i al context de la unificació italiana.

Segons Castaldi, Auvray va saber treballar a favor dels cantants: "Totes les seves decisions estan pensades perquè els intèrprets estiguin en les millors condicions per expressar el seu art". És a dir, perquè puguin entomar com cal el tour de force dels dos primers actes i perquè la soprano arribi en plenitud a l'ària Pace, pace mio Dio de l'últim acte. "És una bèstia, aquesta òpera!", assegura Jadge. Nicola Luisotti hi està d'acord. Per al director italià, La forza del destino, una tragèdia fatalista que Verdi transforma en "melodrama" fatalista però amb marge per a la redempció, és "una gran òpera, llarga i molt complexa". "He dirigit Lohengrin, de Wagner, que només té un canvi de tempo al final del primer acte; és llarga, però no és difícil. Amb Salomé, de Richard Strauss, has d'estudiar molt bé la partitura, però l'orquestra ho fa tot, gairebé no has de dirigir. En canvi, La forza del destino és molt complicada", assegura Luisotti, content que en aquesta producció es mantingui l'òpera tal com la va pensar Verdi, sense retallar-ne cap part. "És un desafiament, però s'ha de fer així perquè... per què retallar la bellesa", afegeix.

Per poder afrontar el desafiament amb garanties, Luisotti compta amb l'expertesa verdiana de cantants com Anna Pirozzi i Artur Ruciński, que al febrer van brillar al Liceu a Il ballo in maschera, tal com va constatar el crític de l'ARA, Jaume Radigales. I el mateix elogi mereix Brian Jadge, que va debutar "poderós" al teatre de la Rambla el 2019 amb La Gioconda de Ponchielli, en què va compartir protagonisme amb una Pirozzi descrita per Radigales com una cantant "extraordinària per la qualitat de l’instrument, pel sentit expressiu i per la musicalitat reeixida al llarg d’una funció esgotadora".