Mor Teresa Berganza, "la mezzosoprano del segle", als 89 anys

BarcelonaLa mezzosoprano madrilenya Teresa Berganza ha mort aquest divendres al matí als 89 anys, tal com han confirmat a Efe fonts familiars. El seu nom i la seva veu han estat sempre associats al rol de Carmen, de Bizet, amb qui se sentia identificada pel seu caràcter fort, independent i molt vital que la va portar a actuar per tot el món perquè considerava que a l’Espanya dels anys 50 no hi havia les condicions òptimes per fer òpera. Era membre de la generació de cantants d’òpera més internacional de l’estat espanyol, des de Victòria dels Ángels fins a Plácido Domingo, passant per Montserrat Caballé, Josep Carreras, Jaume Aragall, Pilar Lorengar i Alfredo Kraus.

Dotada d’una veu portentosa i càlida, les seves interpretacions destacaven per la tècnica vocal, la musicalitat i la interpretació escènica. Teresa Berganza va tenir una carrera llarga, de prop de 60 anys, que va dedicar a l’òpera i posteriorment als recitals. Va debutar a Ais de Provença amb l’òpera Così fan tutte, de Mozart, en el paper de Dorabella, amb una crítica de la premsa francesa que deia: “Ha nascut la mezzosoprano del segle”.

Tot i que de jove havia estudiat piano, harmonia, música de cambra, composició, orgue i violoncel, va començar a cantar als 17 anys acompanyant cantants com Juanito Valderrama, Juanita Reina i Carmen Sevilla. En veure que tenia bona veu, la mestra Lola Rodríguez Aragón la va preparar per a l’òpera i hi va debutar cinc anys després. 

Berganza va destacar en la interpretació de papers mozartians com el Cherubino de les Noces de Figaro i la Rosina d'El barber de Sevilla; així com l'Angelina a La Cenerentola, de Rossini; en diverses òperes de música barroca –Purcell, Händel, Monteverdi–, i amb Carmen, de Bizet, al costat d’un jove Plácido Domingo i sota la direcció de Claudio Abbado, un paper en el qual va debutar al Festival d’Edimburg el 1977.

La veu de Berganza es va passejar pels teatres més importants del món: La Scala de Milà (debut el 1957), la Royal Opera House de Londres (1959), el Metropolitan Opera House de Nova York (1967), el Festival de Glyndebourne (1958), i també va actuar a Alemanya, el Canadà, el Japó i un llarg etcètera. Va cantar al costat de veus tan famoses com Maria Callas –a Medea, el 1958 a Dallas–, que la va adoptar i de qui sempre va dir que havia après molt, o de Josep Carreras, a Werther (1979), i amb directors com Herbert von Karajan a Les Noces de Figaro al Festival de Salzburg (1972). També es va atrevir amb propostes més arriscades, com la versió cinematogràfica que va fer Joseph Losey de Don Giovanni (1979). Va debutar al Liceu el 1971 amb La Cenerentola i no hi va tornar fins 30 anys després, el  2002, en un recital amb la seva filla, la soprano Cecilia Lavilla. El 1992 va participar en la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona.

Entre els seus enregistraments més famosos destaquen diversos discos dirigits per Claudio Abbado, com Carmen amb Plácido Domingo, La Cenerentola i El barber de Sevilla; també va gravar Orfeo ed Euridice, de Gluck; un Don Giovanni dirigit per Lorin Maazel; una Madama Butterfly amb Josep Carreras, i el 2005 va fer un disc  recopilatori, Brava Berganza!, per celebrar els seus 50 anys dalt dels escenaris.

En abandonar els escenaris, als 75 anys, va iniciar una brillant tasca de pedagoga impartint classes magistrals arreu del món. Entre els seus alumnes destaca la soprano María Bayo.

Entre els molts reconeixements internacionals que va rebre destaca el premi Príncep d'Astúries de les arts el 1991. Va ser la primera dona i cantant a ser numerària de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando en Madrid. Va ser nomenada commandeur de l’Ordre des Arts et des Lettres de França i a Londres va rebre el Premi Internacional d’Òpera per tota la seva carrera.