'El Messies' segons Mozart i Wilson: un espectacle que es queda a mitges

Es pot escenificar un oratori? Responguem a aquesta pregunta amb una altra qüestió: ¿és legítim escenificar teatralment una novel·la fins i tot inacabada com Els Watson (per posar un exemple de rabiosa actualitat)? O encara més: ¿és lícit adaptar una novel·la o un text escrit per al teatre a la gran o petita pantalla? Si s’ha respost afirmativament a les dues últimes qüestions, també es pot respondre a la primera amb un sí rotund.

Ara bé, tot oratori és potencialment escenificable? Des del punt de vista de l’hermenèutica sí, perquè tota escenificació traduirà en imatges allò que la música i el text d’un oratori susciten en un creador. I és que una escenificació serà sempre una interpretació, lícita i legítima, una obra d’art sobre una obra d’art prèvia. El problema és quan l’oratori en qüestió no té una narrativitat lineal (per entendre’ns, un argument), perquè aleshores pot molt ben ser que la música i el text siguin tan sols un pretext per a un caprici visual apriorísticament concebut pel dramaturg, a tall de videoclip atzarós i sense massa sentit. I és que una cosa és escenificar la Passió segons sant Mateu (que barreja narració dramàtica amb reflexió introspectiva) i una altra El Messies de Händel, que no explica res en si mateix i que evoca tan sols –sobre textos seleccionats de l’Antic i del Nou Testament– l’anunci, el naixement, la vida adulta, la passió, la mort i la resurrecció de Jesucrist. I Robert Wilson ha caigut en el parany de l’artifici buit, de gran riquesa i imaginació visual, però sense fil conductor, tot i que algunes imatges resultin, com diu Víctor Garcia de Gomar en el text del programa de mà, fascinants pel lligam que presenten amb referents icònics com ara la pintura de Magritte o de Hammershoi. Dit d’una altra manera, l’espectacle de Wilson hauria pogut servir també per a qualsevol altre oratori que no fos El Messies. Perquè, tot i que el dramaturg nord-americà s’hi refereix com a “viatge espiritual”, la sensació és que l’espectacle és un viatge que no du enlloc. No és un muntatge trampós, però sí un espectacle que es queda a mitges.

Per a l’ocasió, i procedent de la Mozartwoche salzburguesa del 2020, s’ha utilitzat l’arranjament que el 1789 Mozart va fer de la versió original. Una relectura que podria sovintejar entre nosaltres quan, pels voltants de Nadal (cal insistir que El Messies no és una obra tan sols d’advent), es programen versions de l’obra händeliana, massa sovint de caràcter participatiu.

Josep Pons ha demostrat un bon coneixement de la partitura, aprofitant precisament els colors mozartians, ben subratllats per un tractament més que correcte de l’orquestra titular del Liceu. Llàstima que el cor de la casa evidenciï que l’oratori no és el gènere en què se sent més còmode, per la propensió a uns recursos expressius monolítics, redundants i fins i tot avorrits.

L’equip vocal ha estat d’alts i baixos, amb una Julia Lezhneva revestida de pulcritud, elegància i musicalitat al costat d’una contralt (Kate Lindsey) ocasionalment opaca en l’emissió. El tenor Richard Croft, excel·lent cantactor, acusa ja el pes de l’edat tot i una prestació solvent i honesta, mentre que el baix Krešimir Stražanac va complir amb la seva part.