Jordi Savall: "Jo faria un parell d'assassinats menys"

BarcelonaQuan s'ajunten dues personalitats artístiques de la magnitud del músic Jordi Savall i el director d'escena Calixto Bieito, cal esperar que passin coses interessants, com segurament ho seran les sis funcions de l'òpera L'incoronazione di Poppea, de Monteverdi, que es representaran al Liceu del 10 al 21 de juliol. I de vegades també poden passar coses extraordinàries, fins i tot en una roda de premsa, un terreny on la complaença arracona la discrepància per por a trencar la tebior del consens. Per això, perquè és extraordinari i perquè enriqueix el diàleg artístic, cal celebrar que Savall hagi expressat públicament el seu desacord amb un aspecte concret de la posada en escena de Bieito, alhora que ha confirmat el compromís decidit amb el projecte. "Malgrat tot el meu respecte i admiració per l'original i sempre productiva imaginació del Calixto, crec que avui tinc el deure moral de manifestar honestament, amb la màxima claredat, que no comparteixo l'ús exagerat i innecessari per a mi algunes vegades de tanta violència gratuïta, que s'introdueix en tants moments a la posada en escena d'aquesta òpera", ha dit Savall, assegut al costat de Bieito, dos "titans" d'acord amb l'expressió de Víctor Garcia de Gomar, el director artístic del Liceu.

Benvinguda sigui aquesta discrepància pública, tan necessària en temps d'elogis buits i incondicionals de cara a la galeria i de renecs a l'esquena. "Però jo no discrepo", aclareix Bieito. Benvinguda sigui, esclar, aquesta producció de L'incoronazione di Poppea estrenada a Zuric el 2018, que al Liceu serà interpretada per l’orquestra Le Concert des Nations, dirigida per Savall, que compartirà el podi amb Luca Guglielmi, tres dies cadascun. A les veus, la soprano Julie Fuchs (Poppea) i el contratenor David Hansen (Norone), que ja van ser presents a Zuric, i la mezzosoprano Magdalena Kožená (Ottavia) i el contratenor Xavier Sabata (Ottone).

El debat entre Bieito i Savall –o més aviat les discrepàncies del director musical– ha tingut un to prou distès, en què tampoc han faltat paraules d'admiració. "Estic molt content que Jordi Savall estigui fent aquesta òpera, perquè fa molts anys que el segueixo i l'admiro", ha dit el director d'escena. I el director musical ha ressaltat que els músics sempre estan "supeditats a les direccions artístiques de l'escena, que sempre té una prioritat molt gran i justificada". "Això és teatre musical, i el teatre barroc és la màxima expressió del teatre musical", ha afirmat Bieito. "M'he sentit obligat a dir-vos el que penso –ha afegit Savall–, però, insisteixo, amb un gran respecte i una gran admiració pel treball creatiu i la fantàstica manera de veure aquesta òpera. El Calixto toca la llaga exacta, perquè el que va fer Gian Francesco Busenello al llibret és posar en evidència la depravació del món de Venècia d'aquella època (1642)". "Monteverdi moltes vegades donava prioritat a l'acció teatral i a les emocions, i això és el que fa el Calixto. Jo no estic d'acord en certes escenes, però el que fa ell és posar tota la duresa i tota l'emoció davant nostre. Jo faria un parell de contrapunts menys i un parell d'assassinats menys, però la resta està molt bé", ha dit Savall amb un somriure. "Vaig oblidar la màquina de comptar assassinats", ha continuat la broma Bieito, que remuga davant comparacions com ara que és "el Tarantino de l'òpera".

Públic i orquestra a l'escenari

Calixto Bieito, un dels creadors escènics més rellevants dels últims 30 anys, considera que L'incoronazione di Poppea, magnífica obra barroca, és una òpera "molt sensual", entesa la sensualitat també com a part constitutiva del poder. "És una òpera com un bon Shakespeare: amb dosis de violència, d'amor, de sexe, de poesia, i amb una música que et fa somiar", diu Bieito. Conscient que sovint "la vanitat, l'enveja i la gelosia" mouen el món, va buscar "la manera més senzilla" d'explicar-ho. Va arribar a la conclusió que "la vida és una selfie, i que, com deia Francis Bacon, un no comença a ser un artista de debò fins que no oblida la seva vanitat". La posada en escena estira aquest fil, potser no tant per mostrar la foguera de la vanitat com per fer una exhibició gairebé pornogràfica de la vanitat. Hi ha tot de pantalles i fins i tot públic a l'escenari envoltant músics i cantants. Són 250 cadires a preu de localitat d'amfiteatre (200 euros), una mica a la manera de les zones prèmium dels concerts de pop o de les passarel·les de moda, un model que Bieito va contemplar per incidir en el caràcter vanitós de tot plegat.

L'efecte artístic, però, és molt atractiu. "Estar envoltat de públic et posa en un lloc molt exposat –assegura Xavier Sabata–. No hi ha la foscor habitual quan mires a la platea, sinó que constantment veus el públic. Hi ha una cosa impúdica i et sents molt despullat". Tanmateix, per als cantants és molt interessant poder mirar els músics, i viceversa. "Trobo molt interessant posar l'orquestra al centre, perquè permet estar a prop dels cantants", explica Savall. "Això també permet reconstruir la praxi de l'època, una situació de música de cambra que reforça l'acte compartit d'escoltar-se músics i cantants", considera Luca Guglielmi.