El Liceu corona l'estranya parella formada per Jordi Savall i Calixto Bieito

Màxima expectació per a L’incoronazione di Poppea al final de la temporada del Liceu. L’al·licient era constatar si funcionaria l’engranatge entre aquesta estranya parella que formen els dos directors de l’espectacle: Jordi Savall i Calixto Bieito, de tendències estètiques i formacions clarament contrastades.

La darrera òpera de Monteverdi presenta un savi equilibri entre l’al·legoria, el drama i la comèdia. Gian Francesco Busenello va ser capaç de criticar el poder amb un text d’un lacerant cinisme, i que exhibeix una immoralitat i una manca de pudor del tot insòlites en la història del gènere.

Bieito opta per actualitzar l’obra en aquesta producció (original de Zuric) i subratllar-ne aquells aspectes que la fan útil per entendre-la des d’una contemporaneïtat en què el narcisisme de la selfie, dels influencers i de les xarxes socials fa estralls per abocar-nos a una societat cansada –per dir-ho en paraules de Byung Chul Han–, superficial i banal, fàcilment controlada pels taurons del capitalisme més salvatge. Vivim en un món d’una violència extrema (implícita i explícita) i això ja passava a la Venècia dels temps que Busenello i Monteverdi denuncien amb la seva òpera.

Vist l’espectacle, no comparteixo les paraules de Savall en relació amb la producció: el text parla de violència, de sexe (explícit) i de l’abús de poder per part dels qui l’ostenten. Un poder controlador davant de veus crítiques com la de Sèneca. El mecanisme teatral funciona, i molt bé, en aquest muntatge envoltat de pantalles (bravissima Sarah Deredinger, responsable de vídeo), amb públic a l’escenari i que deixa al descobert les xacres de la nostra societat decadent, reflectida en la de Neró, vista des del prisma musical del segle XVII.

Savall no és un home procliu al subratllat teatral quan dirigeix òpera i sempre opta pel camí del preciosisme i de la puresa del so, que en el cas que ens ocupa també busca (i troba) la sensualitat inherent a la partitura. I té molta sort de tenir al fossat uns músics de primera per defensar amb els millors arguments les no poques bondats de la partitura.

L'extens repartiment corona (mai més ben dit) una fogosa Julie Fuchs en el paper de Poppea. Actriu excepcional i cantant de pedra picada, la soprano francesa va ser una amant de Neró agressiva, sensual i dèspota. Però tenia una rival d’altura, la veterana Magdalena Kožená, que va ser una Ottavia de manual, amb un esquinçat Addio Roma que feia tremolar les parets del teatre.

El nostre Xavier Sabata va ser un descomunal Ottone, musicalment exquisit i actoralment superb. L’altre gran contratenor de la vetllada era David Hanse, que va anar de menys a més fins a imposar la seva autoritat vocal. Sensual i versàtil la Drusilla de Deanna Brewick, més que suficient el Sèneca de Nahuel di Pierro (de greus poc cavernosos) i excel·lent el trio del pròleg amb la Virtut (Irene Mas), la Fortuna (Rita Morais) i l’Amor (Jake Arditti), una escena magníficament resolta per Bieito, com tantes altres d’aquest molt recomanable espectacle.