Feliç 'Madama Butterfly' amb moltes virtuts a Sabadell

Quan Giacomo Puccini va estrenar a la Scala de Milà la primera versió de Madama Butterfly (1904), el fracàs va ser estrepitós. Ara és una de les deu òperes més representades arreu i la seva popularitat no para de créixer. Tant és així que, quan el 1982 va arrencar l’activitat dels Amics de l’Òpera de Sabadell, la citada òpera va servir per aixecar el teló. Quaranta anys després d’aquelles primeres funcions, i coincidint amb el 35è cicle d’Òpera a Catalunya –sempre amb l’impuls infatigable de Mirna Lacambra–, Cio-Cio San i les seves desgràcies han tornat al Vallès Occidental, abans de la gira que durà l’espectacle a diverses poblacions catalanes. Serà amb un total de catorze representacions, nombre suficient per llimar algunes –poques– asprors de l’espectacle i per assaborir-ne les –moltes– virtuts. Entre aquestes, dos noms propis: Carles Ortiz i Tina Gorina.

Carles Ortiz ha dissenyat un espectacle nítid, transparent, honest, coherent i de gran refinament, sempre al servei de la deliciosa partitura pucciniana, ben emmarcada en el context escenogràfic de Jordi Galobart. Tina Gorina mostra, a banda d’una sòlida tècnica, una veritable lliçó de cant al servei de Cio-Cio San. La soprano empordanesa entén el personatge, la seva transformació i els seus contrastos amb una línia canora matisada, treballada i de gran sensibilitat. Va tenir una excel·lent Suzuki com a companya de viatge, la mezzosoprano Anna Tobella, que exhibeix mitjans sobrats i amb una bona entesa com ara el duet de les flors.

Extraordinari el Sharpless de Manel Esteve, pulcre vocalment i escènicament impecable, mentre que el sempre ingrat paper de Pinkerton va estar en mans d’un tenor com Enrique Ferrer, que no va tenir la seva millor nit per una emissió massa oberta i un timbre lleument descolorit, si bé la projecció és més que suficient.

Menció especial per a rols secundaris –abundants en aquesta òpera– com el Goro de Jorge Juan Morata, el Yamadori de Joan Garcia Gomà i el Bonzo de Juan Carlos Esteve, amb el rerefons coral sempre ajustat i amb moments molt feliços, com el cor de pescadors a boca tancada que serveix de transició entre el segon i tercer acte, amb direcció de Daniel Gil de Tejada.

Al fossat i davant de l’Orquestra Simfònica del Vallès, Sergi Roca no sempre es va coordinar bé amb les veus i alguns sons van sonar lleument desajustats. És evident que el treball sobre la partitura per part de Roca és inqüestionable, i que a mesura que avancin les funcions tot millorarà i es posarà al lloc que mereix.