L'essència russa inaugura la temporada del Liceu

Sense cap mena de dubte, Eugene Onegin és una de les millors òperes russes de la història i una de les màximes creacions de Piotr Ilitx Txaikovski. Fidel a la novel·la homònima en vers d’Aleksandr Puixkin, l’autor d’El llac dels cignes en va saber plasmar el drama intern, focalitzat en els amors de Tatiana cap a Onegin, un misantrop seductor que amb els anys acabarà rendit als peus de la jove, que finalment el rebutjarà per lleialtat al seu marit.

Fer front a aquest drama musical implica ser un gran home de teatre. I Christof Loy ho és. Fidel a altres propostes que li hem vist al Liceu (i a fora), el muntatge coproduït amb Oslo i Madrid parteix d’una lectura psicologista de les accions i dels personatges. Loy no tan sols explica el relat d’arrels puixkinianes, sinó que en mostra els intersticis, els diversos interlineats en escenes clau. La minuciositat en la direcció d’actors, la reeixida construcció dels personatges i les escenes esbalaïdores, gairebé txekhovianes, travessen un espectacle d’ambientació atemporal, revestit d’un minimalisme que s’accentua a la segona part, dins de la caixa blanca on transcorre l’acció de la segona meitat del segon acte i del tercer. Hi ha escenes sensacionals, com ara la del duel, la polonesa o el quadre amb Monsieur Triquet. Llàstima que a l’eficient escenografia de Raimund Orfeo Voigt no l'ajudi gaire la il·luminació plana d’Olaf Winter.

Josep Pons llegeix l’òpera amb una paleta cromàtica de contorns gruixuts, apel·lant al gran simfonisme txaikovskià, però sense que la seva sigui una lectura massa teatral. O almenys menys teatral que en altres repertoris que el director de Puig-reig ha abordat al Liceu. El primer quadre, amb preocupants desquadratures, va donar pas a un progressiu equilibri entre veus i fossat orquestral, amb rendiment notable dels músics de l’orquestra, especialment la fusta. El cor titular, molt desigual, va tendir en moments concrets a cridar i a exhibir mancances que necessiten una reforma urgent de la formació.

Solistes de relleu com Audun Iversen

L’elenc vocal va tenir solistes de relleu, començant per l’Onegin d’Audun Iversen, baríton que va anar del notable a l’excel·lent al llarg de la funció gràcies a una veu d’autoritat i a una expressivitat sincera i ben cisellada. Excel·lent el lirisme del tenor Alexey Neklyudov, un Lenski de gran categoria amb ària interpretada de manera exemplar. També ho va fer Sam Carl com a Gremin (i també com a Zaretsky), amb rotunditat en els greus i riquesa d’harmònics. En aquest context, va ser una llàstima que la soprano Svetlana Aksenova no fos una Tatiana a l’altura dels seus companys de repartiment. A la zona aguda hi ha tibantors, els greus sordegen i la projecció és escassa. D’entre els secundaris, menció especial per al gran Triquet de Mikeldi Atxalandabaso i per a la Larina de Liliana Nikiteanu.

Era nit d’estrena, amb públic majoritàriament aliè al que s’acostuma a veure al Liceu: polítics, expolítics, actrius, esportistes, models, actors, famosos nouvinguts i paràsits diversos ocupaven les butaques i les llotges del Liceu. Els veritables i sincers aplaudiments arrenquen el 29 de setembre amb la primera funció del segon repartiment d’una proposta, en conjunt, molt estimable.