Àngel Òdena: "Són comptats amb els dits d’una mà els cantants que poden triar el que volen fer"

BarcelonaEl baríton Àngel Òdena (Tarragona, 1968) va debutar al Liceu fa 25 anys, tres després d'haver començat la carrera professional a Bari. L'efemèride ha coincidit amb la seva participació en l'òpera Il trovatore al teatre de la Rambla.

Quina ha sigut la cosa més gratificant que ha viscut en aquests anys de trajectòria professional?

— La cosa més gratificant és que em continua agradant molt, moltíssim, el que faig. Ara fins i tot tinc més il·lusió que abans.

Com s’ho ha fet per ser un baríton tan versàtil i amb un repertori tan ampli?

— La veu progressa, s’eixampla, deixa de ser tan lleugera i passa a ser més lírica i a vegades més dramàtica. El que diré potser és políticament incorrecte, però crec que són comptats amb els dits d’una mà els que poden triar el que volen fer. Al final vas fent una mica segons el que t’ofereixen i intentes adaptar-ho a la teva vocalitat. Bé, si veus que et farà molt de mal, dius que no. Al final he intentat fer més Verdi, més òpera italiana, més verisme. Wagner i l’òpera alemanya també em van molt bé, però, com que no parlo alemany, tot i que controlo la dicció em requereix un esforç molt més gran de memorització; i, esclar, això és un mercat i com que hi ha persones molt especialitzades en aquest repertori costa fer coses. Però no em puc queixar perquè m’ha anat prou bé.

No fuig mai d’estudi a l’hora de parlar del mercat de l’òpera i de les condicions de contractació.

— Saps què passa? És una cosa que ningú t’ensenya al conservatori. Tu veus la part artística, que és la que realment t’agrada, però al teu voltant és un negoci, una mica com el dels marxants d’art amb els pintors. Això no t’ho han ensenyat i sovint és dur perquè hi ha molta competitivitat. Ets freelance, cada mes has de treballar el nou contracte, i a vegades no depens de tu, sinó dels gustos d’altres persones; això em colpeix. Quan fas una audició s’hi presenten trenta persones i només n’agafen una. Als 29 restants els hauran de dir que tenen algun defecte perquè no els han agafat. És molt habitual això i has de tenir les espatlles fortes.

Satisfet amb Il trovatore que ha cantat al Liceu?

— Sí, era la tercera vegada que feia de comte de Luna. És un dels rols de baríton més difícils que hi ha, amb una ària amb molt poca orquestra i molt aguda. N'estic content. Va tenir molt bona rebuda de públic; de crítiques, quan fas el segon repartiment, n’hi ha poques, però en general estic content.

Els segons repartiments sempre queden a l’ombra.

— Sí, ja hi estic acostumat. No passa només a Barcelona. Als cantants espanyols ens toca sovint fer això. Ho tinc assumit, no he sigut mai mediàtic. És el que hi ha. També és cert que va bé, perquè a mi la pressió em costa assumir-la i en un segon repartiment no en tens tanta, però tampoc ets a l’aparador. És a dir, té coses bones i dolentes.

Òperes amb cantants catalans en els rols principals, com el Don Pasquale de principis de temporada, haurien de ser més habituals al Liceu?

— Evidentment, rotundament. No em puc queixar, perquè he cantat molt aquí i en altres teatres espanyols, però compara les programacions dels teatres espanyols amb les dels italians. Tenim complex d’inferioritat? No ho sé. A les tres grans institucions que tenim a Barcelona els ha costat molt apostar per la gent d’aquí els últims 25 anys. És una llàstima, perquè al final no crees indústria cultural ni res. Sé que s’hi treballa i el cas del Don Pasquale és una iniciativa que crec que el Liceu la vol continuar, però durant molts anys ha costat molt. No és només per la mentalitat de qui programa. Quan al Barça hi havia lniesta, Xavi i Piqué, oi que van triomfar i els vam donar un boom mediàtic important? Doncs per què no ho podem fer amb tota aquesta gent jove i altres de no tan joves? Costa molt, i em sap greu, perquè a l’hora de la veritat no apostem per la gent d’aquí, i això sí que és crear estructures d’estat.

Ha treballat amb directors d’escena com David McVicar i Àlex Ollé, i ara ho farà amb Rafael R. Villalobos. Amb quines propostes escèniques se sent més còmode?

— Ara fas que em mulli amb una cosa que és complicada. A la meva edat la cosa que més m’agrada és aprendre, del director d’orquestra i del director d’escena. Si hi ha gent que té idees noves, fantàstic, si la base és de respecte a la partitura i a la història, que la pots canviar d’espai i no passa res. I sobretot que hi hagi talent i preparació, que a vegades hi ha talent i gent que no ve preparada. Per exemple, la gent que ve del món del teatre: allà hi poden assajar durant tres mesos i sobre la marxa van muntant. Però l’òpera no funciona així, perquè el temps està marcat per la música. Has de venir amb les idees molt clares, amb la partitura molt sabuda de dalt a baix, i a partir d’allí treballem el personatge. De vegades, et trobes gent que és molt bona en això i d'altres que no tant.

Quins plans immediats té?

— Al gener faré La Dolores de Tomás Bretón al Teatro de la Zarzuela de Madrid. M'agradaria poder fer sarsuela catalana a Barcelona. A la SGAE crec que hi ha més de 150 títols registrats de sarsuela en català. Crec que això ho hauríem de recuperar, no al Liceu, sinó en un altre teatre.

Xavier Albertí, quan dirigia el TNC, en va fer algun intent.

— Sí, i tant de bo hagués sigut una cosa més potent, com el Teatre Líric Català que va fundar Enric Morera a principis del segle XX. Fa falta que les institucions hi apostin, perquè de públic n’hi hauria molt. Quan es fan sarsueles a nivell semiprofessional, de públic n’hi ha. Si agafes el Teatre Victòria i muntes una companyia amb una orquestra bona i amb cantants d’aquí que ja anem al Teatro de la Zarzuela, estic segur que omplirien deu funcions de cada títol.

De teatre musical no n’ha fet mai, oi?

— No. Quan vaig començar m’ho vam proposar. Tenia 18 anys i estava estudiant cant quan em van trucar perquè hi havia un problema a Mar i cel i necessitaven un baríton. Passa que era molt jove, anava a la universitat i no estava per aquestes coses.

El 2018 va impulsar el Daurada Music Festival a Vila-seca...

— Sí, però va venir la pandèmia... D'idees en tinc moltes, per fer coses a Tarragona. Primer, perquè soc d’allà i en temes culturals des de Barcelona es mira més cap al nord que cap al sud. Potser perquè tampoc fem coses prou atractives perquè la gent les miri, no ho sé. Hauríem de crear un lobby musical del sud entre Tarragona, Reus i Vila-seca. Per què no hi ha una orquestra simfònica pública al Camp de Tarragona? Hi viuen prop de 450.000 persones en un radi de 25 km, és com si fos una ciutat disseminada. Sí, costa 1,5 o 2 milions d’euros l’any. Però és que avui hi ha molta gent jove a Catalunya amb un alt nivell musical que no tenen lloc a les orquestres d’aquí i han de marxar a l’estranger. Marxar perquè vols està molt bé, però haver de marxar obligat perquè aquí no tens futur és una pena. De conservatoris superiors només n'hi ha dos i són a Barcelona. Hem creat universitats a tot el país, però de conservatoris superiors no.