Intersexe i empoderament s'estrenen operísticament al Liceu

Seria fàcil parapetar-se tan sols en el fet que Raquel García-Tomás és la primera compositora catalana que estrena una òpera a la sala gran del Liceu (ella mateixa va participar en una de les microòperes de Sis solos soles el 2020 i dos anys després va ser Núria Giménez-Comas qui va presentar Shadow. Eurydice says al Foyer del teatre). Recordem que el 1974 la valenciana Matilde Salvador va estrenar Vinatea, vuitanta-un anys més tard que Lluïsa Casagemas no hagués pogut representar Schiava e regina, després que el Liceu tanqués les portes pels atemptats d’un altre Salvador, en aquest cas Santiago.

Si ens quedéssim tan sols aquí, relegaríem l’estrena d’Alexina B. al racó de l’anècdota. I això seria injust. Perquè aquesta òpera, amb savi i sintètic text d’Irène Gayraud, és un esdeveniment artístic d’alta volada, independentment del sexe de les seves creadores. Esclar que ja era hora que el Liceu acollís una òpera d’una compositora, i esclar que aquest empoderament ha de persistir al llarg dels propers anys. Però Alexina B. és molt més que l’òpera d’una dona sobre una persona intersexe: Alexina B. demostra la maduresa de García-Tomàs com a dramaturga musical i suposa un pas endavant respecte a la seva obra anterior.

A banda dels referents i de les cites de Von Bingen o Liszt que poblen la partitura, García-Tomàs ha escrit una pàgina molt personal, intimista, de gran sensibilitat, desacomplexada, ben construïda, sàvia i que defuig el sentimentalisme o el melodrama fàcil i de llagrimeta. Tot això sense evitar ni el regust francès ni un puntual i explícit romanticisme, al costat de propostes de rabiosa contemporaneïtat per aprofundir en el drama fisiològic i sentimental de la protagonista.

Excel·lent, exigent i amb un teixit orquestral eficaç

L’òpera, excel·lentment i exigentment escrita per a la veu, compta a més amb un teixit orquestral de gran eficàcia, que Ernest Martínez Izquierdo ha sabut dur a bon port davant d’una formació reduïda. Cert que, en una sala més petita que la del Liceu, Alexina B. resultaria molt més pertinent: l’amplificació, justificada en una partitura com aquesta, no sempre funciona al teatre de la Rambla.

L'espectacle que signa Marta Pazos compta igualment amb la seva intel·ligència i sensibilitat artístiques, amb bones solucions i excel·lent direcció dels actors, emmarcada en una escenografia que barreja elements clarament arcaics amb l’asèpsia d’un espai de línies simètriques tenyides d’un verd clar que ajuden a confirmar l’entorn hostil en què es mou la protagonista.

Aquesta estrena ha permès també el lluïment del quadre solista, especialment de la mezzosoprano protagonista, una Lidia Vinyes-Curtis que recrea el personatge titular amb un instint dramàtic i una exquisida i exemplar musicalitat. Sens dubte, és la millor prestació que la cantant ha realitzat damunt de l’escenari del Liceu. Al seu costat, una Elena Copons en estat de gràcia ha assumit alguns dels personatges femenins, especialment l’escena de la mare, que ha estat aplaudida. Molt bé, com sempre, el contratenor Xavier Sabata com a capellà, bisbe, metge i jutge en el doble vessant de cantant i actor, i esplèndides Mar Esteve (Alexina jove) i Alicia Amo (Sara).

Menció a part i barretada sincera per a les nou membres de Cor Vivaldi - Ipsi - Petits Cantors de Catalunya dirigides per Òscar Boada, omnipresents al llarg de l’espectacle i que han estat també justament ovacionades al final, amb el públic dret confirmant l’èxit d’una proposta perfectament i recomanablement exportable més enllà de les nostres fronteres. Enhorabona a tothom!