Una ‘opera prima’ plena de ràbia i dolor

BarcelonaNo abunden els films de producció espanyola en la cotitzada secció oficial del Festival de Cinema Europeu de Sevilla, que el seu director, José Luis Cienfuegos, ha convertit en referent d’una certa modernitat cinematogràfica. En competició amb pesos pesants com Pedro Costa, Bertrand Bonello, Roy Andersson i l’enyorat Alain Resnais, ahir va presentar-se a Sevilla El camí més llarg per tornar a casa, el debut del jove realitzador català Sergi Pérez.

La pel·lícula segueix de prop el Joel, un home en estat de ruïna emocional com a conseqüència d’un esdeveniment que, sense arribar a fer-se explícit, intuïm que podria ser la mort de la seva dona. Atrinxerat a casa, flotant en un núvol de dolor i pena, un matí descobreix el gos de la seva dona -del qual fa dies que ningú té cura- assedegat i gairebé moribund. A corre-cuita se l’endú a un veterinari, amb tantes presses que s’oblida les claus a dins. Tornar a casa serà, a partir d’aquest moment, una odissea desesperada plena de frustració i ràbia.

Sobre l’absència i la mort

L’origen del projecte és un curt que el director va rodar amb l’actor Borja Espinosa. Satisfet amb el resultat, va decidir allargar-lo fins a convertir-lo en un llarg mantenint l’actor protagonista. “La idea de tornar a casa va aparèixer després del curt gràcies a un error del Borja, que en una presa es va deixar les claus dins de casa sense voler -revela Pérez-. Que el conflicte extern fos molt senzill compensava la complexitat interna del personatge”. Espinosa se les ha de veure amb un os dur de rosegar, perquè Pérez no volia oferir gaires explicacions sobre les motivacions del Joel. “Teníem diàlegs molt bonics sobre què significa l’absència i la mort, però vam decidir no verbalitzar res sobre el tema -explica el director-. Sonava artificial i semblava un telefilm”.

A mesura que el dia avança i el Joel es comporta amb més crueltat -amb el gos, amb la família i sobretot amb ell mateix-, l’empatia cap al personatge es fa més difícil. “Volia arribar al punt de rebuig i horror que jo vaig sentir, fa temps, en viure un trauma familiar molt dur”, diu. Prefereix no entrar en detalls, però matisa que, sense ser autobiogràfica, la història reflecteix “una acumulació de morts pròximes” que va viure en un moment determinat i com això el va fer madurar.

Que la història fos tan personal va fer que Pérez no volgués passar pel procés habitual per finançar una opera prima, que pot durar fins a cinc anys. Així, el film es va finançar amb la inversió col·lectiva de treball de l’equip, els estalvis de Pérez i 12.000 euros d’un Verkami. La recompensa per als mecenes va ser un seguit d’il·lustracions de Pérez que giren al voltant del tema del film.

Les connexions musicals

Pérez també és conegut per haver dirigit clips de Manel com Dona estrangera, Benvolgut i Teresa Rampell. “Va ser un camp d’experimentació”, diu sobre aquests treballs, agraït per la “llibertat total” que la banda li ha donat per crear peces visuals sense ser esclau de la lletra. La connexió amb el grup és el seu guitarrista, Roger Padilla. Tots dos van estudiar a l’Escac, on Pérez és professor de narrativa des de fa vuit anys. Bons amics, Padilla va pensar en ell per als clips de Manel. I quan Pérez va necessitar ajuda per al guió, va cridar Padilla. “Ens agrada el mateix cinema i volia que m’ajudés a fer la pel·lícula més freda i continguda”, explica Pérez. Padilla, que té una certa experiència interpretativa -de petit va actuar a Laberint d’ombres -, fins i tot fa una breu intervenció al film com a actor.

La de Padilla no és l’única connexió musical d’ El camí més llarg per tornar a casa. El títol és el mateix d’una cançó de Mishima, per a qui Pérez també ha dirigit clips. “És una coincidència de la qual es va adonar el Roger -revela Pérez-. Però ho vaig comentar amb Mishima i els va semblar perfecte”.