Una òpera de García-Tomás contra l’imperi selfie

BarcelonaEl narcisisme s’encarna avui en els contertulians, els acumuladors de seguidors a les xarxes socials o els que es fan selfies a tort i a dret per penjar-les a Facebook o Instagram. En un món globalitzat i multipantallitzat, tothom es creu amb el dret a dir-hi la seva i a creure’s centre del món, afirmant veritats amb pretensions universals o penjant imatges que produeixen vergonya aliena. Tret inherent a la condició humana o malaltia psicosocial, el narcisisme és, avui més que mai, una temptació davant la qual és molt difícil oposar resistència; més val, doncs, prendre-s’ho de broma, i d’aquí l’encert que Raquel García-Tomás hagi optat per l’òpera bufa a l’hora de posar música al lúcid i divertidíssim llibret d’Helena Tornero. Curiós que sigui des de l’òpera -un gènere que es presta molt a la megalomania i al narcisisme de divos i dives- que es reflexioni sobre el tema.

La proposta s’emmarca en la celebració dels primers 25 anys d’Òpera de Butxaca i Nova Creació, que, des dels temps del desaparegut i enyorat Teatre Malic, ens ha regalat més encerts que no pas errors. Capitanejat primer per Toni Rumbau i ara per Dietrich Grosse i Marc Rosich, OBNC ha permès que compositors de generacions diverses mostressin el seu talent i sensibilitat en espais ocasionalment no pensats per al teatre (i menys per a l’òpera), cosa que ha donat com a resultat propostes suggerents i de record grat per a qui signa aquestes línies.

Fora complexos

En el cas que ens ocupa, ens trobem davant d’un títol (estrenat al Teatro Español de Madrid fa un mes i coproduït amb el Real) que personalment trobo el més madur, desimbolt, lliure i desacomplexat de García-Tomás. Fidel a les constants d’una obra marcada per l’originalitat i per l’eclecticisme amb forma de cites i picades d’ullet a la història del gènere líric, la compositora barcelonina ha trobat, amb Je suis narcissiste, la seva dimensió justa. La complicitat amb el llibret de Tornero és total i, a més, s’ha comptat amb la igualment divertida i brillant direcció escènica de Marta Pazos, acotxada per l’escenografia de Fernando Ribeiro, els figurins de Pier Paolo Álvaro i la il·luminació de Nuno Meira.

La sala gran del Teatre Lliure de Montjuïc va viure un ple total la nit de divendres, amb riures contagiosos davant de les ocurrències músico-escèniques de l’espectacle, molt ben servit des del fossat per l’atenta batuta de Vinicius Kattah davant de membres de l’Orquestra Simfònica Camera Musicae, amb rendiment excel·lent. Quatre esplèndids cantants (María Hinojosa, Elena Copons, Toni Marsol i Joan Ribalta) formen un equip vocal ben compenetrat, molt musical i amb un rendiment escènic senzillament extraordinari.

Fidels al compromís amb l’art entès des de la funció social, OBNC i l’equip de Je suis narcissiste han confegit un espectacle que rebenta les convencions del gènere i que pica l’ullet a una concepció propera al musiktheater denunciant alguns dels vicis de la societat contemporània. I ho fa allunyant-se de tot narcisisme (precisament) i amb una descarada i encomanadissa comicitat. Un fermall d’or als 25 primers anys d’OBNC que mereix exportar-se arreu.