Una onada de gent avergonyida dels seus governants

BarcelonaImagino una onada gegant que engoleix el Palau Sant Jordi i s’endú tota la meva banda de la graderia. Ara queda buida. 5.000 persones hem desaparegut. Això és el que va passar al Mediterrani l’any passat. 387.739 persones van arribar a les portes d’Europa escapant de la guerra i la misèria, però més de cinc milers es van ofegar pel camí. És just un terç del Sant Jordi, que avui llueix atapeït fins al cim, com en les grans ocasions. Mentre aquí els voluntaris de la campanya Casa nostra, Casa vostra organitzaven un concert solidari pels refugiats, el comptador del drama continuava sumant: fins avui, el 2017 ja han arribat a les costes principalment gregues i italianes 11.233 persones. N’han mort 258. En 49 dies.

Aquesta tragèdia ha portat la Madoli, la Maite i la Teresa de Castelló de la Plana al Sant Jordi, perquè “ja n’hi ha prou”. “És una vergonya”, repeteixen. “Que es posin les piles per deixar entrar la gent”, diuen, criticant “les polítiques de l’Estat espanyol” i “els xantatges d’Europa”. “Si no hi ha una mobilització cívica, ells no faran res”, lamenten. Cap pancarta visible entre els primers espectadors que són a Montjuïc, la majoria de mitjana edat, aparentment més amants de Llach que de Txarango. Però aquí diuen que compta més la causa que la música. “És secundària. Està molt bé que els músics responguin, però sobretot depèn de la gent. Sembla mentida que tants demanem i que els polítics responguin tan poc”, diuen la Pilar i la Consol, que han vingut amb dues filles adolescents però dissabte que ve no podran ser a la manifestació. També han fet pack familiar una parella de l’Ametlla: vénen amb la Júlia, que als seus 10 anys viurà el primer Sant Jordi. A l’escola han tractat la crisi dels refugiats: “Hem fet un poema”, explica.

M’acosto a la Carla i en Víctor perquè abaixen la mitjana d’edat, ratllen la vintena i fumen tabac de liar: “La veritat? La seva mare va comprar les entrades i no podia venir -diu ella-. I a més els artistes són bons i la causa encara més maca”. Amb una estelada amb l’arc iris penjada al coll, l’Alpe ve perquè l’AMI i l’ANC donen suport a la campanya. Vol demostrar que “no és cert que només pensem en la política, pensem en les persones, que hem de poder acollir”. I per fi em creuo amb una família de Bagà amb dues noies adolescents que, a més de voler escoltar Ítaca Band, fan real el lema de Volem acollir. “Ho hem comunicat a l’Ajuntament”, expliquen. Cap refugiat no ha pogut arribar a Bagà.