On són les estàtues de Franco i qui les amaga?

BarcelonaA Franco li encantava fer-se escultures galopant a cavall, avançant impetuosament i amb les mans subjectant les regnes. Era un símbol de poder i de virilitat i ell estava obsessionat en contrarestar la seva poca estatura i la veu aflautada. Mentre va ser dictador, va inundar el país amb la seva iconografia i, en molts llocs, encara es poden comprar petites estàtues seves o figuretes de plom. Ara bé, quin destí han tingut les grans escultures eqüestres que fins fa poc més de deu anys ocupaven l'espai públic de moltes ciutats espanyoles? Doncs la majoria viuen en la clandestinitat i són inaccessibles. Ho ha comprovat l'arquitecta Julia Schulz-Dornburg, que el 2016 va començar un particular viatge per la geografia espanyola a la recerca de nou obres destinades a glorificar la imatge del dictador espanyol.

Al llibre ¿Dónde está Franco? Cuaderno de un viaje (Tres Hermanas) narra la investigació i retrata tan sols quatre de les actuals residències de les estàtues eqüestres: el Centre de Col·leccions del Museu d’Història de Barcelona de la Zona Franca, una tenda de campanya en un campus universitari abandonat prop de Saragossa, els magatzems dels serveis municipals de transport de Santander i la base militar de Bétera, al Camp de Túria. A la resta de llocs li han denegat l'accés.

Tot va començar al Born

El peculiar viatge de Schulz-Dornburg va començar al Born. L'octubre del 2016, el consistori barceloní va decidir exhibir davant del Centre de Cultura i Memòria del Born una escultura eqüestre de Franco, que Josep Maria Porcioles va encarregar el 1962 a Josep Viladomat. Era part de l'exposició Franco. Victòria. República. Impunitat i espai urbà, i l'objectiu era debatre la impunitat del franquisme, però alguns van decidir convertir l'estàtua en una diana col·lectiva. Schulz-Dornburg, que era l'arquitecta de l'exposició, viu al costat del Born i va seguir molt de prop tot el que va passar des del moment de la inauguració.

L'escultura de Franco, al carrer, només va durar quatre dies: va rebre ous i tomàquets, la van vestir amb banderes LGTBIQ i estelades, la van decorar amb una falç i un martell, i li van col·locar a sobre un cap de porc, una nina inflable i una porta d'un balcó. Finalment, una nit la van tirar del pedestal. Poc després se la va emportar un grup d'operaris. El seu últim viatge fins a la Zona Franca va ser en un camió d'escombraries. La decisió de portar-lo amb el camió de les deixalles va ser "sorprenent", segons l'arquitecta. "¿Per què no van utilitzar el camió oficial que s'esperava in situ?", es pregunta.

"No podia deixar-ho així", diu Schulz-Dornburg. A l'arquitecta la va sorprendre que tota la ira anés contra l'estàtua decapitada (el cap li havien robat la nit del 7 d’agost del 2013 mentre era al magatzem municipal de parcs i jardins de Via Favència): "Ningú va tocar l'estàtua de la Victòria que simbolitza la caiguda de Barcelona el 1939 –explica–. És com si l'estàtua continués tenint poder; exhibir-lo suposo que va ser com posar el dit a la nafra de totes les coses no resoltes". L'historiador Manel Risques va ser el comissari de l'exposició. El fet que Franco fos objecte de tants actes vandàlics és també una conseqüència, segons Risques, "d'una política de memòria poc combativa i tolerant envers el franquisme". Risques creu que el Franco vandalitzat hauria de mostrar-se. "Podria obrir nous debats i posaria a prova la nostra capacitat de tolerància", assegura.

El Franco decapitat no s'ha restaurat: és a la Zona Franca, amb una porta de fusta de color verd poma encaixada sota el braç, tacat de pintura blanca i vermella, i sense poder-se sostenir dempeus. "Totes les capes de pintura expliquen una història i està actualitzada, crec que podria exposar-se i contextualitzar-se", assegura l'autora de la investigació. Per a les altres escultures no ha passat el temps. Quan Schulz-Dornburg va començar a indagar on vivien el seu retir, va constatar que Espanya té encara molts problemes amb la memòria: "És incòmoda per a tothom, en la majoria de llocs no em van contestar amb un no rotund, s'excusaven dient que en realitat no n'eren els propietaris o que era impossible veure-la –explica l'autora–. Ni els funcionaris ni els que estan més amunt volen prendre decisions", afegeix. Quan preguntava, l'estàtua o estava transferida o prestada o cedida a una altra organització. Al llibre detalla totes les respostes que va rebre, un llarg estira-i-arronsa que en la majoria de llocs acaba amb el típic: "Ja li trucarem".

És el cas, per exemple, de l'estàtua que es conserva a l'Acadèmia Militar de Toledo. És la més veterana de totes, la van construir el 1942, i abans de passar a la clandestinitat havia estat a l'Escola Ramiro de Maeztu. El gener del 2018, Schulz-Dornburg va fer una primera petició al director del Museu de l'Exèrcit. Després la van adreçar al director de l'Acadèmia d'Infanteria de Toledo, que li va demanar ser més específica sobre els motius pels quals volia veure l'estàtua. Va fer diverses peticions i, el març del 2019, encara esperava una trucada del sotstinent Boira.

El patró quasi sempre és el mateix quan es retira una estàtua franquista: es treu de nit i un cop al camió es tapa amb una lona. La de Madrid va iniciar el seu viatge una nit de març del 2005 cap a un destí desconegut. En aquest cas, l'autora de la investigació ni tan sols ha pogut esbrinar on s'oculta. Quan va demanar quina era la seva residència actual per fotografiar-la, el ministeri de Foment li va respondre: "No es considera possible accedir a la seva sol·licitud".

El Ferrol, l'únic lloc on se'l va homenatjar quan el van retirar el 2010

Al Ferrol, on va néixer Franco, tampoc van deixar que Schulz-Dornburg fotografiés l'estàtua. "Va ser l'únic lloc on, quan la van retirar, li van retre homenatge –explica–. Va ser com una processó, amb un miler de persones acompanyant-lo, i el van portar fins al pati del Museu de la Construcció Naval". El van traslladar en una mena de gàbia construïda especialment per poder-ne assegurar el transport sense que patís danys. No va ser una operació fàcil, perquè és la més descomunal de totes: fa més de sis metres d'alçada. Amb aquestes dimensions, va ser impossible fer-la entrar al magatzem. Per això, primer la van tapar amb una lona i després la van col·locar dins una caixa metàl·lica i la van deixar a la dàrsena. Tampoc va poder fotografiar l'estàtua eqüestre de Melilla que, quan ella va fer la investigació, el 2018, era al patí de la fundació de l'empresa elèctrica Gaselec. L'ARA ha intentat saber si continua allà, però ningú diu res: ni el ministeri de Defensa ni la fundació, que sempre respon que la persona encarregada està fent encàrrecs. A Segòvia, Franco gaudeix d'un retir reial: la Casa de la Góndola del Palau Reial de la Granja de Sant Ildefons. Aquí també van denegar l'accés a Schulz-Dornburg.

València va dir que sí

L'arquitecta no va tenir cap problema per accedir al Franco de València. L'estàtua eqüestre valenciana va ser la primera a ser retirada de l'espai públic, el 1983. Després d'algunes polèmiques sobre qui se la quedava, no la volia ni l'Ajuntament valencià ni el Museu de l'Exèrcit, la van traslladar a la Base Militar de Bétera, on la van guardar embolicada en una mortalla i dins una caixa metàl·lica. "El fet de treure'l d'allà per poder-lo fotografiar va generar expectació entre els militars, va ser com un gran teatre", diu l'autora. A Saragossa, Schulz-Dornburg va presentar-se directament al campus abandonat de la Universitat Laboral, inaugurada el 1967 i tancada el 1997 per aluminosi. "Allà està en una espècie de tenda de campanya, en una estructura metàl·lica coberta d'una lona verda", assegura l'autora, que va esbrinar que era allà gràcies a la web d'una organització franquista.

La primera intenció de Schulz-Dornburg era fer un fotoreportatge de les nou estàtues, però tantes negatives de les institucions van convertir el seu projecte en una altra cosa: "Aviat el projecte va fracassar perquè no aconseguia els permisos i, a mesura que creixia la pila de correus i negatives, vaig pensar que podia utilitzar tot el material per reflexionar sobre la difícil gestió de la custòdia de les estàtues de Franco i tot el que està irresolt en temes de memòria".