On són els papers dels expresidents espanyols?
Els arxivers denuncien que en molts casos els documents no es troben als arxius públics
RipolletImaginem-nos que d’aquí uns anys un historiador vol escriure sobre com es van prendre les decisions polítiques a l’entorn del Procés. Fem-nos més preguntes. Quin paper va tenir Aznar en la invasió de l’Iraq? Què s’escrivien Felipe González i els presidents de les comunitats autònomes? Què es deien Leopoldo Calvo Sotelo i els líders sindicals? Ens podríem fer moltes més preguntes, però serà molt complicat trobar respostes als arxius púbics espanyols. El motiu és que no és gaire fàcil localitzar segons quins papers dels expresidents espanyols. Al final, moltes coses no les sabem fins que alguns d’aquests ex alts càrrecs decideixen publicar les seves memòries. Esclar que aleshores ells fan el triatge. “El problema de base és que no hi ha cap llei general estatal dels arxius”, lamenta Joan Soler, president de l’Associació d’Arxivers de Catalunya.
Sabem que part de la documentació que va generar Felipe González, mentre va ser president, la custodia la Fundació Felipe González, però és una entitat privada. Aquesta peculiaritat la qüestionen alguns arxivadors. Ara bé, ¿on són els papers dels altres expresidents? “Molts expresidents, no només d’Espanya, sinó també de les comunitats autònomes –Catalunya és l’excepció–, se’ls han emportat a casa, perquè hi ha una concepció equivocada d’allò que és públic i allò que és privat. Són documents que potser no estan subjectes al dret administratiu, però no són privats i se’ls han emportat amb total impunitat", diu Antonio González Quintana, president de l’Associació d’Arxivers Espanyols de la Funció Pública (AEFP).
¿El problema és la impunitat?
González Quintana, que va ser subdirector dels arxius de la Comunitat de Madrid, explica que els papers dels presidents de la comunitat madrilenya, per exemple, no es troben en cap arxiu públic: "Vam intentar regular-ho, però tot va quedar en paper mullat". Hi ha la llei de patrimoni 16/1985, de 25 de juny, que especifica que ningú es pot emportar documentació pública (fer-ho es castiga penalment), però els arxivers creuen que hi hauria d’haver una normativa específica i que la inexistència d’una llei general d’arxius espanyola és un dèficit greu. L’advocat, Josep Matas, en canvi, creu que la llei és prou clara, el problema és que es vulnera amb força impunitat. “No crec que la llei s’hagi de millorar. Diu clarament que els documents de titularitat pública no es poden sostreure, que un càrrec públic (electe o de confiança), al cessar en el càrrec, o bé passa els documents a l’arxiu o al successor en el càrrec –argumenta Matas–. No és una excusa emportar-se papers amb l’argument que no hi ha cap llei estatal específica d’arxius”.
Ara bé, si és així, ¿per què tants documents públics acaben en cases o despatxos particulars? El 2004 l'aleshores president socialista, José Luis Rodríguez Zapatero, va declarar públicament que el seu antecessor, José María Aznar, havia fet “una escombrada” informàtica abans del traspàs de poders. Segons Matas, hi havia una factura de 12.000 euros de l’empresa que va fer la feina. Es va denunciar, però el cas va ser arxivat perquè es va considerar que no hi havia proves. A la impunitat d’emportar-se o destruir documentació s’hi ha d’afegir que sovint no hi ha eines per controlar què s'esborra o què desapareix del despatx. “Ni el ministeri fiscal ni els tribunals han estat gaire efectius”, diu Matas. I afegeix: “La Moncloa ha estat fins ara un enorme forat negre que ha engolit enormes quantitats d’informació, en perjudici de l’interès públic i afeblint la transparència”.
Els papers de González
No tenir certs documents en arxius públics i accessibles no és res per prendre's a la lleugera. “Es vulnera el dret a la transparència i el dret a la llibertat d’expressió, que també preveu el dret a rebre la informació”, diu l’advocat Josep Cruanyes. El fet que Felipe González decidís dipositar la documentació que va generar com a president espanyol en una fundació privada, la Fundació Felipe González, ha obert el debat. L’historiador i arxiver Sergio Gálvez en va escriure un extens article, El Archivo de la Fundación Felipe González, a la revista Nuestra Historia. “El gruix de la documentació que avui manipula la Fundació Felipe González va anar directe des de la Moncloa a una entitat privada, i la llei, en aquest aspecte, és molt clara: quan es deixa el càrrec públic la documentació ha d’anar a l’arxiu del ministeri de Presidència", diu Gálvez.
L’historiador i arxiver critica la “falsa transparència” de la fundació: “Creure que digitalitzaran i faran pública tota aquesta informació és fer un acte de fe, no existeix un catàleg públic, no sabem quina informació hi ha –explica Gálvez–. Hi ha absències significatives com les cartes a José Luis Corcuera, la comunicació amb Alfonso Guerra o Chaves... I entre el 1983 i el 1993 falta molta informació”. La presidenta de la Fundació Felipe González, Rocío Martínez-Sampere, discrepa força i defensa que, almenys, la fundació s'ha preocupat de posar a l'abast de tothom, a través de la seva web, la documentació de l'expresident espanyol, cosa que no han fet altres líders polítics: "Es tracta de documentació personal amb un alt valor polític", diu Martínez-Sampere, que assegura que la documentació es va catalogant, descrivint i penjant a la web, a mesura que es van obrint les caixes. No hi ha calendari de quan acabarà el procés: "Cada document són tres hores de feina i a la fundació només som tres persones", recorda. Ara per ara, per exemple, hi ha accessibles 10.000 documents (el total són 30.000 papers) de la correspondència de González.
El recorregut dels papers dels altres expresidents encara és més opac. L'ARA ha preguntat al ministeri de Cultura i al ministeri de Presidència on són els documents dels expresidents espanyols, perquè és significatiu que pràcticament no hi hagi referències dels seus fons en els diferents arxius públics. De Cultura en depenen els arxius públics, però la resposta ha sigut que el responsable de la documentació dels presidents espanyols és Presidència. La resposta de Presidència ha sigut que és responsable dels arxius de les reunions del consell de ministres i aspectes relacionats, però no dels arxius presidencials.
Altres democràcies, altres escenaris
Aquest escenari té poca cosa a veure amb altres democràcies. Als Estats Units qui controla i administra la informació que deixa un president o alt càrrec és l'Administració Nacional d'Arxius i Registres (NARA, per les sigles en anglès), una agència independent adscrita al govern federal dels Estats Units que protegeix i documenta els registres governamentals i històrics. La NARA és responsable també de les Biblioteques Presidencials dels Estats Units. “Quan hi ha un traspàs de poders, la NARA controla que ningú s’emporti res”, diu Fidel Bellmunt, arxiver de la Generalitat i coordinador del fons documental i del llegat de Pasqual Maragall. Als arxius nacionals francesos hi ha tota una secció dedicada als documents presidencials. Al Regne Unit hi ha també una legislació molt específica i els arxius presidencials depenen dels Arxius Nacionals. “Tot està molt regulat i controlat –diu Bellmunt–. La Fundació Margaret Thatcher posa a l'abast còpies digitals, però els documents originals són als arxius públics”. I afegeix: “Al Regne Unit l’accés als arxius dels alts càrrecs és diferent, per això allà tenen biografies més contrastades, perquè expliquen el que vol el biògraf i potser no tant el que vol el biografiat”.
¿On són els documents de Tarradellas, Pujol, Maragall, Montilla, Mas o Puigdemont? A Catalunya hi ha una legislació específica, la llei 10/2001 del 13 de juliol, que detalla que els documents públics són “els que produeixen o reben en l’exercici de llurs funcions, el president, el Govern i l’Administració de la Generalitat”. Per tant, els papers dels diferents presidents catalans són absolutament públics: “Els dels presidents de la Generalitat seguint l’enumeració de la llei són els més públics de la Generalitat”, especifica l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC). Tanmateix, no sempre ha estat fàcil recuperar-los.
“A l’acabament del seu llarg mandat el 2003, Jordi Pujol, en aplicació de la llei 10/2001, va fer elaborar un protocol específic per al lliurament del seu fons presidencial i, en paral·lel, un conveni per a l’ingrés del seu fons personal. Pasqual Maragall es va acollir al mateix procediment”, asseguren fonts de l’ANC. El cas dels presidents Mas i Montilla és una mica diferent. “José Montilla i Artur Mas, més joves i encara actius políticament en el moment d’abandonar el càrrec de president, van fer cessió a l’Arxiu Nacional només de la seva documentació presidencial, no dels respectius arxius privats”, detalla l’ANC. "Privats" són aquells generats en l'activitat política de partit. L’arxiu del president Puigdemont es troba encara al Palau de la Generalitat, pendent de transferència a l’Arxiu Nacional. Tota aquesta documentació, tard o d’hora, segons fonts de l’ANC, serà consultable, perquè les restriccions són temporals. Qui decideix l’accés és la Comissió Nacional d’Accés Avaluació i Tria Documental (CNAATD), i s’estableix que durant 24 anys, des de la data de lliurament dels documents, el president que hagi transferit el fons ha de donar el seu permís.
Força més complex és el fons dels presidents Macià i Companys, que s’han anat recuperant amb comptagotes al llarg de 30 anys. Molts dels papers de Macià eren a les anomenades capses verdes, a la finca familiar de Vallmanya. El 1937 la Generalitat les va traslladar a Barcelona, però el 1963 es van dipositar a l’Arxiu Històric de la Diputació sense que l’ingrés es registrés enlloc i, per tant, van desaparèixer. Després d’una llarga investigació es van localitzar i es van ingressar a l’ANC entre el 1990 i el 1991. Recuperar el fons de Companys tampoc ha estat fàcil perquè la majoria de documentació la va conservar la seva vídua, Carme Ballester. Quan ella va morir s’ho va quedar tot el seu nebot, Francesc Ballester, i no va ser fins a la seva mort que la seva vídua, Huguette Ballester, va vendre el fons a la Generalitat el 1988. En els últims anys, l’ANC i el Reial Monestir de Santa Maria de Poblet han subscrit diversos acords i convenis per a la posada en línia dels fons de Tarradellas i Josep Irla.
