Les ombres del geni de Marvel

Crític de CòmicMalgrat el seu inqüestionable paper en el rellançament de Marvel Comics i la revitalització del gènere dels superherois durant la dècada dels 60, la figura de Stan Lee no va estar exempta de polèmica. El seu caràcter extravertit i la seva vocació de xòuman van tenir, sens dubte, un beneficiós efecte publicitari per als personatges de l’editorial, però també van eclipsar la resta de creadors que van participar en el naixement de l’era Marvel. Pot ser que no fos la seva intenció, però Lee, que exercia la doble funció de guionista i editor en cap, se sentia còmode en el seu paper de cara pública de la companyia, i les seves aparicions en premsa, ràdio i televisió es van multiplicar durant aquests primers anys fins al punt de convertir-lo en una celebritat, cap d’una mitologia que ell mateix es va encarregar d’omplir de glamur. Quan algun famós visitava les oficines de Marvel a Nova York -que el mateix Stan Lee va batejar com a Bullpen-, se sorprenia en descobrir que Lee no era l’encarregat de tot el procés creatiu. El cèlebre mètode Marvel, en el qual Lee col·laborava amb els seus dibuixants, feia difícil saber on acabava la seva tasca i on començava la dels artistes que, com Steve Ditko i Jack Kirby, van aportar molt més que el seu dibuix a les històries. Precisament, les diferències creatives començarien amb Ditko, que acabaria per fer la sèrie The amazing Spiderman sense contacte amb Lee -que únicament escrivia els diàlegs-, per abandonar-la uns mesos després, molest pel tracte econòmic que li dispensava Marvel i l’actitud de Stan Lee. Jack Kirby el seguiria pocs anys després, cansat del mal tracte econòmic de l’empresa.

Però no només hi va haver controvèrsies creatives i en l’atribució de les creacions dels personatges -un assumpte sobre el qual Stan Lee, de vegades atribuint-ho a la seva mala memòria, va oferir diferents versions i contradiccions, especialment pel que fa al cas de Spiderman-. La qüestió en la qual potser va jugar un paper més ambigu va ser la lluita pels drets d’autor que creadors com Kirby i Steve Gerber van iniciar als anys 80. Tot i que Lee havia deixat d’escriure còmics des del 1972 per centrar-se en la promoció i en la conquesta de Hollywood, exercint com a “home d’empresa” -com ell mateix es va denominar-, va defensar el sistema contractual de Marvel i va negar les reclamacions dels seus antics col·laboradors. I va protagonitzar amargues polèmiques amb Kirby, en desenes de declaracions creuades en què el dibuixant assegurava ser el creador únic dels personatges més importants de Marvel i Stan Lee ho negava, emparant-se en la tasca en equip i en la idea que tot es va fer com a feina per encàrrec per a l’editorial.

Passada aquesta polèmica i convertit ja en un símbol de gran projecció pública, el mateix Lee va lluitar per aconseguir una part substanciosa dels guanys de Marvel. La seva relació amb l’editorial havia patit molts alts i baixos des que, als anys noranta, l’empresa va estar a punt de fer fallida i va intentar negociar a la baixa el contracte vitalici de Lee. Davant la possibilitat d’una demanda per la propietat sobre els principals personatges, van acceptar una millora salarial. Finalment, va acabar demandant Marvel el 2002: li exigia deu milions de dòlars.

Amb la seva fama multiplicada pels cameos en totes les pel·lícules protagonitzades pels superherois de Marvel, Stan Lee es va veure embolicat en diversos litigis amb Stan Lee Media i POW! Entertainment, companyies que ell mateix havia cofundat.