L'ombra allargada del franquisme damunt els artistes

BarcelonaEl paper dels artistes durant el franquisme és encara un tema espinós i ple de silencis incòmodes. El periodista Josep Massot s’hi capbussa en el seu nou llibre, Joan Miró sota el franquisme (1940-1983) (Galàxia Gutenberg), el segon que dedica a l’artista després de la biografia monumental que va publicar a la mateixa editorial l’any 2018. “Aquest llibre no és només una biografia, sinó que també és el retrat d’una època”, afirma Josep Massot, que ha descobert molta informació inèdita. Abans d’endinsar-se en les innombrables històries del llibre, sembla que Massot també vol trencar amb els tòpics del Miró tardà com un artista esteticista i evasiu. “Diuen que Miró vivia entotsolat al seu taller, i no és veritat, mirava tota la realitat: l’Holocaust, l’afusellament de Companys, el Maig del 68, l’assassinat de Carrero Blanco... Ell s’inspirava en la realitat, de la mateixa manera que existeix tot el que hi ha a La masia”, explica. “Es tracta de treure Miró de la institucionalització i seguir el missatge que l’art continua viu”, subratlla.

Per a Massot, mentre que Joan Miró es va resistir que les autoritats franquistes el manipulessin, altres artistes com Antoni Tàpies, Eduardo Chillida, Jorge Oteiza, Manolo Millares i Antonio Saura es van beneficiar inicialment del fet que el règim franquista volgués blanquejar la seva imatge internacionalment amb art d’avantguarda, fins que es van adonar que els utilitzaven. Precisament Massot recorda fets controvertits d’alguns d’ells, com la portada del 3 de maig del 1939 de La Vanguardia, que va estar protagonitzada per un Antoni Tàpies adolescent amb l’uniforme falangista davant l’obelisc a la memòria dels morts nacionals que va haver-hi a la plaça de Catalunya. “No he volgut jutjar ningú, perquè quan la repressió era tan salvatge que estaven en joc la pròpia vida, la de la família i el pa, això s’ha d'explicar, però no s’ha de jutjar ningú. El primer exercici que ha de fer el lector és preguntar-se què hauria fet en la mateixa circumstància”, diu Massot. També explica que el pare d’Antoni Tàpies, que era funcionari de Presidència de la Generalitat, havia estat obligat a testificar en el consell de guerra contra Companys. 

Citant les memòries del pintor Xavier Valls, Massot recorda que Eduardo Chillida i Pablo Palazuelo van apallissar els exiliats Jordi Anguera i Oriol Palà quan els dos catalans havien volgut despenjar la bandera franquista que hi havia al pavelló del Collège d’Espagne a París el 26 de juny del 1949, al crit de “No hemos matado suficientes rojos separatistas”. Un altre dels casos és el de l’arquitecte José Antonio Coderch, que va liderar un assalt falangista a la seu del GATCPAC al passeig de Gràcia per emportar-se l’arxiu de l’Associació d’Amics de l’Art Nou (ADLAN).

La protecció dels amics americans

Mentre que els artistes més joves tenien menys possibilitats en una Espanya tancada, Joan Miró podia exposar a París i Nova York i tenia el suport de l’arquitecte Josep Lluís Sert –que s’havia exiliat–, l’escultor Alexander Calder, el galerista Pierre Matisse i el conservador del MoMA James Johnson Sweeney. Quan va tornar a Barcelona a finals de juliol del 1940 per embarcar-se rumb a Palma, Miró tenia "la por ficada al cos", diu Massot, i es repetia a ell mateix que havia d’estar disposat a treballar "dins la més total indiferència i foscor". Al llarg dels anys es va involucrar en la lluita antifranquista amb fets com la participació en la Caputxinada i la tancada d’intel·lectuals a Montserrat. Malgrat tot, també va tenir algunes contradiccions que Massot no obvia com quan va assegurar a la premsa estrangera que havia anat enganyat a Montserrat, encara que després se’n va desdir; i quan va acceptar ingressar a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando.  

Investigant aquest període, a Josep Massot el va sorprendre "el silenci sobre la implicació dels nazis o exnazis refugiats a Espanya amb la promoció de l’art d’avantguarda a Madrid", uns fets que van ser "l’origen de moltes fortunes", creades amb el repartiment de botins de guerra. També gràcies a l’espanyolització de les empreses alemanyes amb seu a Espanya, a partir de la derrota de Hitler el 1945. Una d'elles és el cas de la galeria Buchholz S.A. de Madrid, on van confluir diversos personatges sinistres. Karl Buchholz era "el marxant que aconseguia divises per al Tercer Reich amb la venda de l’art degenerat espoliat en museus o comprat a preus irrisoris a jueus que fugien". A la galeria tenia contacte amb Erich Gaebelt, la mà dreta de Johannes Bernhardt, que era el president del pool d’empreses que van servir l’ajuda militar a Franco per guanyar la guerra, responsable de la legió Cóndor, que va massacrar Gernika. Per acabar, hi passaven homes de palla com Adolfo Domínguez Merelles, que apareix també al consell d’administració de la química Schering. "És l’art que blanqueja passats i diners tèrbols. Tothom ho sabia i tothom callava", conclou l’autor.