Omara Portuondo, lliçons des de l'ocàs
La cantant cubana celebra un repàs de 75 anys de carrera amb convidades especials
Omara Portundo y amigos
Festival Grec
Amb totes les entrades esgotades, la veterana cantant cubana Omara Portuondo apareixia a l’escenari del Teatre Grec per recuperar el concert cancel·lat el 2020 a causa de les restriccions sanitàries de la pandèmia, per acomiadar-se de Barcelona i protagonitzar un concert únic i amb convidats especials. Als seus 90 anys, l’artista de l'Havana va voler fer un nou repàs a la seva trajectòria artística –75 anys de carrera–, encara que el seu cos, fràgil, sembla demanar-li el descans definitiu lluny dels concerts en directe. També la seva veu, irregular i inestable per moments, sembla que demani aquest recés però, tal com va demostrar dimecres amb una vitalitat encomiable que compensava els entrebancs, el seu cap encara no accepta la retirada ni l’ocàs.
L’acompanyava en aquest espectacle un escuder de luxe, el pianista Roberto Fonseca, perla incontestable del jazz afrocubà contemporani, que va exercir de director musical, mestre de cerimònies i guia de Portuondo en un concert que es va allargar més enllà dels 90 minuts. Com marcava el guió previst, va ser festiu i participatiu amb un públic entregat a la causa d’acompanyar la diva de la cançó cubana. Completaven la formació Yandy Martínez (baix i contrabaix), Ruly Herrera (bateria), Andrés Coayo (percussió) i Rossio Jiménez (veu i percussió), neta de Portuondo.
El bolero Drume negrita va donar inici a una actuació que va repassar alguns dels temes més emblemàtics de Portuondo, com Adiós felicidad o Veinte años, popularitzat gràcies al disc Buena Vista Social Club (1997). La cubana, que va actuar asseguda en una gran butaca de vímet, se sentia lliure i segura en els passatges més intimistes però podia quedar enterrada i desubicada per les enormes prestacions de la banda, que en un obrir i tancar d’ulls empenyia la música cap a una intensitat marca de la casa de Fonseca, sempre preparat per prémer l’accelerador i portar la música cap al jazz fusió, si convenia.
La traca va venir a la segona part del concert, en què els ritmes de salsa i els tumbaos enèrgics van ser la tònica general. Un festa reblada amb la participació de convidades com Andrea Motis, a la veu i la trompeta, per cantar a duo Lágrimas negras; Martirio, en el bolero Silencio, i Rozalén, a la salsera La sitiera, que, transformada en la guajira Guantanamera, va fer aixecar al públic de les seves localitats. Una versió molt ballable i contagiosa de Quizás, quizás, quizás, amb totes les convidades en escena, va ser el final d’una festa que va tenir com a cirereta un Bésame mucho àmpliament corejat pel públic.
