Olivier Assayas: “No pots fer cinema si no estàs connectat amb el present”

Com sorgeix Viaje a Sils Maria

Tot va començar amb una conversa amb Juliette Binoche. Bàsicament, vaig escriure el guió amb la Juliette al cap. Ella és més que una actriu en la pel·lícula, n’és la primera matèria. Ens coneixem de fa temps perquè vaig escriure el guió d’un dels seus primers èxits, Rendez-vous, d’André Téchiné, que també va ser el meu primer treball seriós al cinema. Tenim una història en comú. Fa anys la vaig dirigir a Les hores de l’estiu, però sempre que ens vèiem la Juliette em deia que ens devíem una pel·lícula. La nostra pel·lícula. I tenia raó. Evidentment, si un dia no hagués fet un clic que m’inspirés no l’hauria fet; però es va obrir una porta i vaig decidir entrar-hi.

Un dels temes del film és la cultura de la celebritat en el cine actual. El personatge de Binoche s’hi sent aliena.

És un assumpte que forma part de la vida dels actors. Siguin participants o observadors, no ho poden defugir. Però no pretenia fer un comentari sobre el tema, sinó sobre el treball de l’actor, la part difícil d’aquesta feina. I volia que fos una mirada des del present: per tant, havia de tractar la qüestió. La Juliette interpreta una actriu de la vella escola, amb formació clàssica, experiència teatral i una gran carrera internacional al cinema. Al film s’enfronta amb una generació d’actrius més joves i la gran diferència entre elles és internet i la cultura de la celebritat. El personatge de la Juliette participa del cinema modern, però va créixer en un món on internet no formava part de la realitat.

I com s’expressa aquesta diferència?

En el fet que la Juliette té la seva vida i les dels personatges que encarna, dues realitats paral·leles, però les actrius més joves tenen aquestes dues realitats i la de les xarxes socials, una capa extra de ficció. Per als joves és natural inventar un avatar que els representi. Jo volia parlar de com el temps transforma la realitat que ens envolta i ens fa adonar que la gent més jove està més ben adaptada. Però no vull fer cap comentari sobre la cultura de la celebritat. Simplement, n’assenyalo la presència.

¿Vostè se sent com el personatge de Binoche, un cineasta de la vella escola?

Créixer és més senzill per als directors. La nostra cara no és a la pantalla. I fer cinema té més a veure amb la tècnica i la capacitat d’observar el món. No pots fer cinema si no estàs connectat amb el present i t’adaptes a la realitat canviant que t’envolta. No cal ser jove, però sí qüestionar-se les coses. Per als actors és molt més bàsic, sobretot per a les dones: durant un temps interpretes l’objecte d’interès sexual; després, la mare de l’interès sexual. És brutal.

L’altra col·lisió és la del cinema de Hollywood i el cinema d’autor europeu.

No crec que siguin excloents. L’única gran diferència és la tecnologia. En alguns blockbusters tot sembla generat per ordinador, l’únic real de la pantalla són les cares dels actors, i fins i tot això passa pel Photoshop. El conflicte no és entre cinema europeu i americà, sinó entre animació i fotografia real.

Li agrada algun blockbuster

I tant! Tot i que cada vegada són més repetitius i fets amb la mateixa plantilla. És per això que m’agrada el nou Mad Max ; potser no és una obra genial, però com a mínim s’allunya de la fórmula. Sembla feta per una persona, i no per un departament de màrqueting. Una cosa interessant del cine mainstream de Hollywood és que el fan gent jove en contacte amb l’evolució de la societat i del cinema. És més ràpid que a Europa, més vital. El cinema mainstream europeu és més antiquat i avorrit, perquè està produït en una indústria vella i dirigit per cineastes grans. I la vitalitat, per a mi, és un element essencial del cinema.

Dins del joc de miralls que és la pel·lícula, quin paper va jugar la figura de Kristen Stewart com a icona d’un cert tipus de cinema a l’hora de fitxar-la?

Vaig pensar en ella quan escrivia el personatge de la Joan, una actriu amb molts problemes amb la premsa; està una mica inspirat en la Kristen, de fet. Però quan va llegir el guió, li va interessar molt més el personatge de la Valentine. Donar-li el paper va ser una decisió una mica recargolada, ja que si el seu personatge parla sobre Kristen Stewart tot es torna molt meta. Però és excitant.

Amb Binoche passa el mateix, oi?

Sí, escrivint el guió ja sabia que l’espectador no oblidaria mai que estava veient Juliette Binoche en pantalla, perquè interpreta algú molt pròximo a com s’imagina que és ella. I això també s’aplica a la Kristen, mai acabes d’oblidar que el personatge està interpretat per Kristen Stewart, el seu paper en l’ star system, etc. És curiós, sempre he lluitat perquè l’espectador oblidi que està veient l’actriu i se centri en el personatge i aquí és al revés. Jugo amb el fet que l’espectador és conscient de l’intèrpret.

Stewart va guanyar el César pel paper. L’ha sorprès la generositat francesa?

Sí i no. Ja vaig viure un fet similar quan l’actor veneçolà Edgar Ramirez el va guanyar per Carlos. Ell va ser el primer actor no francès a guanyar-lo i la Kristen la primera americana. El pròxim actor no francès amb qui treballi se sentirà decebut si no guanya el César!|