Olivier Assayas: "S'han de trair els valors de la pròpia generació"

A Cold water

Cold water va ser una mena d'esbós per a Después de mayo, una versió més abstracta i poètica. Però no parlo directament del Maig del 68, no és possible. El que intento és reconstruir els primers anys de la dècada dels 70. El Maig del 68 va ser una explosió, però els 70 van ser una altra cosa: la revolució no era present, calia creure en ella. Cold water em va deixar una sensació de frustració perquè no vaig capturar què feia especial l'època. L'esperit sí, però no els fets. Em va quedar l'espina clavada de fer algun dia un film que servís de complement a Cold water.

Com va donar amb la clau?

El 2002 vaig escriure un assaig sobre la política dels meus dies escolars, sobre els sentiments i les sensacions d'aquell temps, la joventut, el cinema... Em va obligar a posar en perspectiva aquells anys i articular-los de nou. Les arrels de Después de mayo són en aquest petit llibre.

I per què diu que no és parlar directament del Maig del 68?

Seria molt difícil fer-ho. És un esdeveniment històric, molt complex i difícil de capturar en cinema. Encara no ho ha aconseguit ningú. Hi ha tantes visions dels fets com individus que els van viure. El 1968 jo tenia 13 anys. No podria fer un film sobre el Maig, però sí sobre el caos posterior, perquè és el temps en què vaig fer-me gran i conservo uns records molt vívids.

Carlos , el seu film anterior, també transcorre en els anys 70, però ofereix una visió molt diferent de l'època. Carlos

Carlos és una pel·lícula sobre els anys 70 feta amb la perspectiva del temps. És una visió que no es podia tenir llavors, perquè parla de les geopolítiques i del gran esquema de les coses, però a través d'un mite d'aquell temps. Després de Carlos necessitava allunyar-me del costat fosc dels anys 70 -el terrorisme i els tripijocs dels serveis secrets- per parlar de l'idealisme i l'esperança en la política que existia llavors. Carlos és l'altra cara de Después de mayo . Per a Carlos vaig fer una recerca constant de llibres i documents per validar les escenes i l'anàlisi política que fèiem. Ara, bàsicament explicava la meva història, així que l'única validació eren els meus sentiments i records.

El conflicte entre els somnis col·lectius i el progrés individual és un dels temes del film. Com ho ha viscut vostè?

Sempre existeix un conflicte entre el que comparteixes amb la teva generació i el teu camí d'autodescobriment. Tothom ha de passar-hi. Arriba un moment en què, per ser un mateix, s'han de trair els valors de la pròpia generació. Aquest conflicte era encara més gran als 70, perquè els ideals en comú eren polítiques molt dogmàtiques. Renunciar a aquests ideals per ser un mateix a través de l'art o de qualsevol altre camí significava trair la revolució.

Com s'ha plantejat l'elecció dels temes de la banda sonora?

Tenia claríssim que no volia res de rock'n'roll, perquè els anys 70 no van tenir el rock com a banda sonora, tot i que és un error comú pensar-ho. La música amb què s'identificava l'esquerra a França era el jazz: Art Ensemble of Chicago, Sun Ra... Però la gent de la contracultura se sentia més a prop de la música que sona en el film: artistes del revival folk anglès i la música underground gairebé pastoral que s'escoltava aleshores. Syd Barrett, Kevin Ayers, Incredible String Band, Captain Beefheart... són la banda sonora de la meva adolescència, un jardí secret que només compartia amb els amics més íntims. I ara sonen en la pel·lícula! Va ser tota una sorpresa per a mi. Per exemple, m'encanta Nick Drake i havia intentat utilitzar-lo un milió de vegades però no me'n sortia. La seva música és tan plena d'emocions, tan poderosa, que entra en conflicte amb qualsevol imatge. Però aquí, la tristesa i la desesperació que m'evocava l'escena en què el protagonista pinta sol a l'habitació m'encaixaven a la perfecció amb Know , el tema més pertorbador de Pink Moon .

El film reflexiona sobre l'estètica que requereix cada temps. Amb quina estètica retrataria els nostres temps convulsos?

El llenguatge del present és el de l'energia i l'abstracció. Lents llargues, càmera en mà... Però aquest llenguatge ha envaït el cinema i la televisió, és a tot arreu. S'ha tornat convencional. L'acceleració de Hollywood ha aniquilat el diàleg amb el públic bombardejant-lo amb música alta i explosions. És una manera de crear un públic passiu i, per mi, l'art és un diàleg. Si el cinema vol conservar la condició artística, ha d'afluixar el ritme i reduir la velocitat, trobar formes més simples, gràcils i clares de retratar el món.