Olivia Colman i el geni versàtil d’una reina tragicòmica

Crític de cinemaSi els Oscars, com el premis Goya, tinguessin una categoria reservada a la millor actriu revelació, és probable que més d’un acadèmic de Hollywood hagués pensat en Olivia Colman, l’extraordinària protagonista de 'La favorita', com a candidata al guardó d’actriu novella. De fet, atenent a l’enorme sorpresa expressada per l’actriu anglesa quan va recollir el seu Oscar, més d’un podria cometre l’error de prendre-la per una nouvinguda al 'show business'. Amb el seu discurs entretallat i encantador, comportant-se com una intrusa entremaliada, gairebé demanant perdó a Glenn Close ("la meva ídol") per haver-li pres el premi, i recordant la seva època com a dona de la neteja, Colman va omplir de rialles el pati de butaques. Res d'estrany si tenim en compte la llarguíssima experiència d’aquesta actriu de 45 anys en l’àmbit de la comèdia televisiva britànica. "Ostres, això és genuïnament estressant... És de bojos! He guanyat un Oscar!" Així va començar Colman un discurs en què va demostrar un geni a mig camí entre la innocència picardiosa, els aires de cabra boja i un domini de l’escenari propi d’una reina de l’espectacle.

I, parlant de reines, a Colman sembla perseguir-la l’ombra de la reialesa: va ser la reina mare a la pel·lícula 'Hyde Park on Hudson', la veurem com a Isabel II en la nova temporada de 'The Crown' (la sèrie de Netflix) i ara ha tocat el cel de Hollywood gràcies a la seva encarnació de la reina Anna de la Gran Bretanya a 'La favorita' del grec Yorgos Lanthimos, un paper que ja li va valer una merescuda Copa Volpi a la millor actriu a la Mostra de Venècia. I és que a 'La favorita' Colman ofereix un autèntic recital de versatilitat en la pell d’una reina que, rere una façana de sorollós infantilisme, amaga una personalitat afligida, traumatitzada per la incapacitat de donar a llum un fill. Combinant l’histrionisme més caricaturesc –la seva reina no hauria desentonat gens a la cort de l’Escurçó Negre– amb la capacitat per generar una vibrant empatia, Colman posa cara i cor a la millor pel·lícula del director de 'Canino', amb qui ja havia col·laborat a 'Llagosta'.

La capacitat de Colman per passar salvatgement de la comèdia al melodrama no és només un do innat, sinó també el perfecte encavalcament de dos registres madurats al llarg d’una carrera que suma gairebé cent personatges. En el vessant humorístic, cal destacar-ne una flamant trajectòria televisiva coronada pel Bafta a la millor actriu per la sèrie 'Twenty Twelve', un fals documental sobre l’organització dels Jocs Olímpics de Londres del 2012. I en territori dramàtic Colman va brillar en la crua pel·lícula britànica 'Tiranosaure' de Paddy Considine, en què interpretava una dona maltractada que trobava refugi en l’amistat amb un home autodestructiu. En relació amb la seva agilitat i intensitat actorals, Colman es definia en una recent entrevista a la revista 'Fotogramas' com una actriu imaginativa i al·lèrgica al 'mètode': “Tinc tres fills, dos gossos i un marit, no tinc temps per anar ploriquejant per casa com si fos una reina”.