'Oh, quina joia', el 'selfie' de Ventura Pons i Teresa Gimpera

BarcelonaVentura Pons no para. Si l’any passat estrenava un drama ( El virus de la por ) i a principis d’any un documental ( Cola, Colita, Colassa ), ara toca una comèdia, Oh, quina joia!, que arriba demà als cinemes. I entremig, amunt i avall de festival en festival. “Arriba un moment que dius: «Collons, estic viu i no penso perdre ni cinc minuts no fent el que m’agrada» -afirma Pons-. I el que m’agrada és fer cinema”.

Oh, quina joia! sorgeix en un dinar entre el director i Teresa Gimpera abans del rodatge de Cola, Colita, Colassa. “La Teresa em diu: «No hem treballat mai junts. Per què no fem una pel·lícula?» I vaig pensar que faríem una comèdia, perquè ella encara no n’ha fet cap. I ha rodat més de 150 pel·lícules!”, recorda Pons. Al film, Gimpera és Ann Joy, una actriu catalana que viu a Califòrnia i rep la visita d’un nét (Ricard Farré) que desconeixia la seva existència, amagada per l’exmarit fatxa de Gimpera (Josep Maria Pou). El gruix del film són els passejos d’àvia i nét per un Los Angeles que Pons va recrear “com ho feia Hitchcock”: filmant els actors en un estudi sobre imatges de la ciutat rodades per una segona unitat o descarregades de Getty Images. “He fet la pel·lícula sense un puto duro ni subvencions, com si fos un documental -diu Pons-. Si no hi ha diners, t’espaviles. Ara el país no en té ni per comprar una targeta de metro. Però ja ho arreglarem. Hi estem a tocar, n’estic convençut”.

“Sigues divertit o et mataran”

A Gimpera, esclar, que li escrivissin una pel·lícula va semblar-li magnífic. “Només me n’han escrit dues i la primera va ser el meu debut, Fata Morgana, que per cert jo encara no sé de què anava -confessa l’actriu-. Però el que em fa més il·lusió és que sigui una comèdia. Tinc una vis còmica que us heu perdut molts anys!” La pel·lícula, però, tampoc li permet lluir-la gaire, obligada com està a recitar els discursos sobre la vida, Catalunya i el cinema que l’Ann Joy li clava al seu nét, que va fent que sí i puntuant el que diu l’àvia. “Totes les reflexions sobre l’ofici i el país són meves -admet Pons-. En el fons, Ann Joy sóc jo. Fins i tot hi ha una frase del meu avi: «A Espanya hi ha una vaca molt llarga que pastura a Catalunya i la munyen a Madrid». I després ens venen la llet, afegeixo jo! Ja ho deia Billy Wilder: «Si vols dir la veritat, sigues divertit o et mataran»”.

A Pons li agrada pensar en Oh, quina joia com un documental sobre el país disfressat de comèdia, però el film també té molt de selfie reivindicatiu d’una generació que ha anat perdent protagonisme amb els anys. Com és el cas de Pedro Ruiz, el còmic i presentador que la pel·lícula recupera per al cinema (la seva última aparició en pantalla gran data del 1989) amb un petit paper secundari: “Tant el Pou com jo ens hem quedat bocabadats amb ell -diu Pons-. És una persona brillant, molt intel·ligent i progressista”. Tant, que el director l’ha fitxat per al seu pròxim treball, Sabates grosses, que s’estrenarà al març i tornarà a ser comèdia. “És el que més demana la gent als Texas -diu-. I els festivals van de cul perseguint-les!”