Una oda a Roger Mas, el cantautor tel·lúric que toca el cel
VicUna oda a Roger Mas. Això és el que ha fet el Mercat de Música Viva de Vic posant l’escenari de l’Atlàntida al servei del cantautor de Solsona perquè hi estreni totes les cançons de Totes les flors (Satélite K), i en el mateix ordre que en el disc. Pocs artistes catalans tenen una trajectòria tan sòlida, i encara són menys els que eviten arrepenjar-se en les glòries del passat. Roger Mas podria fer-ho, viure de l’aplaudiment en gires que remenin sempre el mateix repertori, però s’estima més regalar un disc nou que és una altra pedra preciosa en l’enfilall de joies que crea des de fa 25 anys. No hi ha obra menor en aquesta història; de fet, Totes les flors és una de les grans, i la més vitalista de totes, perquè fins i tot allà on toca la mort ho fa amb humor.
“M’ho passo molt bé tocant aquest disc”, va dir Mas aquest dijous, i així ho va transmetre al llarg d’un concert que va començar amb el lament de la corda de la dilruba de Míriam Encinas, aire de western crepuscular com a preludi del conte que dona títol al disc. Amb el pianista Xavier Guitó i el contrabaixista Arcadi Marcet completant un quartet impecable, Mas va interpretar el repertori amb la maduresa que atorguen 25 anys de carrera, 20 dels quals vivint de l’ofici de cantar, precisament arran d’una bona crítica periodística rebuda després d’un concert a la Jazz Cava de Vic durant el Mercat de Música Viva del 2001, tal com va recordar ahir.
El cantant tel·lúric que toca el cel va enlairar la tornada de la rumba Amb la polla i amb l’ou i va trobar la pausa per al blues Si us blau dedicat a Quico Pi de la Serra. Va connectar amb el setè cel de Sisa a Des del pont de la ciència i va reviure sense melancolia el trip-hop de joventut en un formidable Sota el pau ferro. I en un gest d’agraïment, va completar el repertori recuperant Non manca niente, del disc dp, que va presentar al Mercat el 2003, i Volant, una de les cançons que havia tocat el 2001 a la Jazz Cava de Vic.
El gran salt d’Anna Ferrer
També ahir, María Peláe va ser tot vitalitat, carisma i ganes de fer feliç el públic. La cantant malaguenya va començar amb La niña i la platea va respondre a l’eufòria amb més eufòria. Hereva de Bambino i Lola Flores, és també una Bebe amb sentit de l’humor quan tanca el puny de la reivindicació, i és capaç de rematar un tema amb el Llorarás d’Óscar D’León i d’engrescar i engrescar-se com els Calle 13. A vegades atabala amb tanta allau de referències i giragonses rítmiques i poètiques, però va complir la promesa de fer sortir el públic més content.
Una de les artistes que havia generat més expectació en aquest Mercat era Anna Ferrer, i així va quedar palès dijous a les onze del matí, quan un bon nombre de promotors i periodistes van fer via cap a l’Atlàntida per esbrinar què és el projecte Parenòstic, amb direcció del Niño de Elche. I hi van trobar una artista defensant tota sola una aventura fascinant amb un teclat amb sonoritat d’orgue, un guitarró, una guitarra, un tambor, la veu i un domini fabulós de les dinàmiques del micròfon.
Parenòstic, de moment projecte escènic sense disc, combina tonades del camp balears i una mirada personal a diferents folklores. Amplia el mapa d’exploració del cançoner popular de discos com Krönia i del projecte Càntut i se situa en un univers compartit amb Los Hermanos Cubero, Maria del Mar Bonet, Chavela Vargas, Sílvia Pérez Cruz i Tarta Relena. Comença amb litúrgies alliberadores que deixen enrere dols i misèries i a poc a poc camina cap a una poètica popular que celebra la vida. Canta prodigiosament els fandangos mallorquins, entona encara millor un tema com El ángel i deixa tothom bocabadat en la tel·lúrica interpretació d’una tonada sobre espigolar. No la deixin escapar, programadors, que voldran gaudir-la a tot arreu.