Un oceà d’imatges procel·loses

BarcelonaUn dels trets distintius dels millors muntatges de La Fura dels Baus és la capacitat d’oferir a l’espectador un catàleg d’imatges impactants. La nova producció de Der fliegende Holländer ( L’holandès errant ) de Wagner que Àlex Ollé ha estrenat a l’Òpera de Lió entra de ple dins d’aquesta categoria, la qual cosa no impedeix preguntar-se, com en anteriors propostes del grup, si aquest devessall sensorial és suficient per crear una relectura efectiva de l’obra en qüestió o una dramatúrgia potent.

Ollé no ha estat tan immers en l’univers de Wagner com el seu company furero Carlus Padrissa, però, a més del seu estilitzat sentit visual, en aquesta seva segona incursió en el compositor alemany té al seu favor comptar de nou amb col·laboradors de primera línia. Els decorats d’Alfons Flores i les videoprojeccions de Franc Aleu, reforçades pel vestuari de Josep Abril i la il·luminació d’Urs Schönebaum, aconsegueixen crear, certament, moments memorables: una imponent proa de vaixell embarrancada en un desert inhòspit, una escala inacabable que baixa del cel, una àncora gegantina (en algun moment no se sap ben bé si som al fons del mar o en una platja), i, sobretot, les onades d’un oceà procel·lós que, al final de l’obra, engoleixen l’Holandès en un efecte espectacular.

Estimulant

Aquesta coproducció entre Lió, Bergen, Lilla i Opera Australia és, per tant, sempre estimulant de veure tot i que, al capdavall, no revolucioni el nostre coneixement sobre la primera òpera del cànon wagnerià. Fora d’alguns detalls, com el munt de graons o un sòl irregular, ple de muntanyetes de sorra (o succedani), que dificulten la mobilitat, l’acció transcorre dins d’uns paràmetres convencionals que, almenys, garanteixen el respecte cap als principals eixos de la història.

L’Holandès, vestigi d’un passat ara convertit en ferralla, és un fantasma sorgit de les entranyes d’un vaixell: Ollé explica al programa de mà que s’ha inspirat en un cementiri de naus, el port de Chittagong, a Bangla Desh; d’aquí, potser, els moviments pseudoorientals del cor a l’acte tercer. La confrontació final entre l’Holandès i Senta té lloc en un espai buit, ocupat només pel mar, que s’endú el protagonista mentre que la seva redemptora fa tot l’aspecte d’haver quedat convertida en un altre fantasma condemnat a vagar pels segles dels segles. Aquesta proposta visualment potent ha aconseguit la càlida ratificació del públic d’un teatre que ja ha aplaudit anteriors muntatges d’Ollé com Tristan und Isolde i el díptic format per Il prigioniero i Erwartung.

En el capítol musical, la mirada es dirigia cap al fossat, amb la presència del director de l’Òpera de Lió i pròxim titular, a partir de la temporada 2015-16, de l’OBC. Kazushi Ono no va aconseguir dissimular les nombroses irregularitats de la partitura de Wagner, i el so en massa ocasions destemprat del metall va ofegar la corda de l’orquestra francesa (més bona impressió va causar el cor de la casa).

Veterà de mil batalles

El nom més conegut del repartiment era Falk Struckmann, veterà de mil batalles wagnerianes que va aportar la seva veu rocallosa a un Daland emfàtic més que no pas bonhomiós. Simon Neal va ser un Holandès ben frasejat, tot i que de carisma limitat, més baríton que baix, amb una afinació que, per moments, navegava sense rumb. Magdalena Anna Hofmann, ja present l’any passat en el díptic Dallapiccola/Schönberg lionès, tampoc va donar tota la força visionària requerida per Senta, amb una veu penetrant, tot i que amb un agut estrident que va anar perdent seguretat. Discret l’Erik de Tomislav Muzek, Eve-Maud Hubeaux va ser una Mary més jovenívola que d’habitud i, com tants altres Timoners, Luc Robert va cridar l’atenció per una fresca veu (un punt tremolosa al començament) de tenor líric. Però, per sobre de la música, van surar les imatges de La Fura.