L'obsessió (policial i estètica) per la cara

BarcelonaDe les fitxes policials que veiem en les pel·lícules, amb el malfactor retratat de cara i de perfil, fins a ser capaços d'escanejar totes les cares de l'aeroport en qüestió de segons no han passat tants anys, però l'impacte que poden tenir en la societat les noves potencialitats de la tecnologia són abassegadores. Això és el que explora l'exposició Face control, comissariada per Urs Stahel a FotoColectania. La mostra recull fotografies i vídeos de 25 artistes per enfilar un discurs profund, crític i ple de sorpreses, al voltant d'un tema d'actualitat, com és el control social i policial a través del rostre. "La nostra cara està en perill, avui", alerta el comissari artístic.

La mostra obre dues línies d'investigació. D'una banda, la del control extern que es fa de les cares dels individus, mesurant rostres a través de la intel·ligència artificial per a finalitats o bé de control polític i econòmic o bé de catalogació d'humans. Per veure els perills de l'aplicació de la tecnologia, Stahel recorda com el racisme i l'eugenèsia que defensaven els nazis partia de teories pseudocientífiques que es basaven en la fisiognomia (deduir com és per dins una persona a partir del seu aspecte).

Avui ja es pot determinar què diu la teva cara, a partir de bases de dades a les quals s'aplica el big data, i el visitant ho pot comprovar en una instal·lació de Trevor Paglen. El perill del control facial podria ser "fer servir classificacions racistes i absurdes que provinguin de models d'intel·ligència artificial" en entrevistes laborals o aeroports, afegeix Stahel.

A la mostra hi ha projectes curiosos, com The average faces on Vogue, on s'ha analitzat l'estàndard de portada de la revista Vogue en les seves diferents edicions, i tots els rostres resulta que són exactament igual de bonics i blancs. També hi ha la història de les targetes Shirley de Kodak: des dels anys 40 fins als 90, es calibraven els rotlles de Kodak amb un model de dona blanca, la tal Shirley, de manera que la pel·lícula no mostrava bé els tons de pell fosca. La mostra explora la identitat amb obres de Richard Hamilton o Roni Horn. I també s'hi veu com eren les fotografies abans dels filtres i les xarxes, amb retrats de Diane Arbus i J.H. Engström. Un vídeo de Paolo Cirio mostra la contrareacció als enregistraments policials en manifestacions: el fotògraf va retratar el rostre de 4.000 policies francesos per mostrar l'asimetria del poder i els perills per a la llibertat del reconeixement facial.

D'altra banda, l'exposició també analitza l'autocontrol que volem tenir del nostre cos: "Volem optimitzar el rostre, amb Photoshop o amb cirurgia estètica. Portem al límit la tecnologia per millorar la nostra cara perquè encaixi amb l'ideal", diu Stahel. Però ja s'està anant més enllà: les operacions estètiques són per aconseguir cossos no realistes, sinó extremats, "fins al punt que és difícil de saber què és real i què és artificial". Un vídeo d'Eva O'Leary mostra nenes "arreglant-se", diu Stahel, posant en relleu aquest verb: intenten mostrar-se com els agradaria que les vegin i no com són. També hi ha imatges de persones creades digitalment. I una guia de Willem Popelier sobre com fer la millor selfie sense morir en l'intent. Segons el comissari, tanta pressió per estar sempre presentable i ser sempre mirat, aquesta confusió entre "el que és públic, privat i polític" pot acabar "convertint un terreny de joc en un camp de batalla". La medicina: "Potser això ens portarà a l'era del retir, i serà per necessitat", apunta.