Les 5.000 obres d’art que el Macba no pot ensenyar

BarcelonaEntrar als magatzems d’un museu és una experiència gairebé solemne: s’imposa el silenci amb què s’acostumen a mirar les exposicions. També es té el privilegi de ser gairebé l’únic espectador de grans obres, encara que no siguin dins les sales, i se satisfà la curiositat de treure el cap als espais interns d’un museu. Les reserves subterrànies del Macba queden aïllades del debat que ha generat l’ampliació del museu, i la cap de les col·leccions des de la creació del museu, Antònia Maria Perelló, arrenca la visita amb una peça monumental de Gerhard Richter: la historiadora obre una de les pintes i apareixen els 48 retrats de filòsofs, músics, escriptors i científics europeus i nord-americans com José Ortega y Gasset, Manuel de Falla, Gustav Mahler, Igor Stravinsky, Max Planck, Albert Einstein, Paul Valéry i Thomas Mann de l’obra 48 retrats. “És una obra mestra”, afirma Perelló, abans de continuar traient a la llum més obres de grans dimensions, com la sèrie completa de la trentena de Déus de Ferran Garcia Sevilla, un dels personatges esquemàtics d’A.R. Penck i més pintures d’artistes com Luis Gordillo, Anselm Kiefer i Tàpies. De fet, al fons de la sala hi ha penjat un Tàpies matèric que sembla un retaule.

La serenor dura poc, perquè de sobte apareixen els caps al·lucinògens de Josep Maria de Sucre i les criatures magicistes d’un oli de Joan Ponç. “Tenim un conjunt molt interessant de Sucre i hem de trobar la manera d’ensenyar-lo”, explica Perelló. Veure les obres ara fa pensar que podrien formar part de la futura col·lecció d’art de postguerra del Museu Nacional d’Art de Catalunya, també pendent de guanyar nous espais. Després d’aquests artistes catalans n’apareixen d’altres com Hernández Pijuan i Joaquim Chancho, representats per grans formats. El projecte d’ampliació del museu a la capella del carrer Montalegre es remunta al mandat de Bartomeu Marí. Com a museu d’art contemporani, la missió del Macba es prolonga a mesura que passa el temps. Tot i així, per al director actual, Ferran Barenblit, el plantejament inicial era adequat: “Quan es va dimensionar el museu als anys 80 es va actuar amb ambició i contundència”. “Al museu imaginem el futur i és indubtable que hem de créixer. L’ampliació és mesurada, precisa i relativament modesta”, subratlla el director.

Miserachs entre els conceptuals

“Amb més espai podríem exposar més exemples dels diferents moments històrics de la col·lecció permanent. Ara la dècada dels 70 només està representada per dues obres, de Hans Haacke i Gordon Matta-Clark, quan és el moment que eclosionen la performance i el conceptual”, continua Perelló. “Ara només en podem donar una visió molt esquemàtica -afegeix-, i al marge del pes cronològic de la col·lecció, també voldríem fer presentacions de la col·lecció focalitzades en un moment concret”, explica també Perelló, abans de mostrar la pinta on es guarden un conjunt d’obres de Marcel Broodthaers, de qui el Macba té una de les col·leccions més importants, i després unes altres amb peces d’Antoni Muntadas i Joseph Beuys. A prop es poden veure diverses fotografies de Xavier Miserachs que creen un contrapunt quotidià respecte a l’art més conceptual. L’ordre impecable de les reserves fa pensar en un aspecte de l’art poc agraït com les xifres: els dos espais de reserva que té el Macba fan mil metres quadrats, i la institució té dos magatzems externs de dos mil metres quadrats on guarden les obres que no són tan delicades. Ara com ara la col·lecció del museu està formada per 5.284 obres i la primera exposició de la col·lecció permanent n’inclou només 194. “Tenim molt poc marge”, lamenta Perelló.

L’art de guardar obres gegantines

L’equip de la col·lecció està format per tres persones, inclosa Antònia Maria Perelló, i l’any passat van gestionar 928 préstecs. “Si tinguéssim molt més espai potser abaixaríem el ritme de préstecs, que ara també són una manera de difondre la col·lecció”, afirma Perelló. El segon espai d’emmagatzematge que hi ha a les entranyes de l’edifici de Richard Meier està dedicat a les obres tridimensionals, entre les quals hi ha algunes de les peces i instal·lacions més monumentals de la col·lecció, com Nan i rinoceront (amb una forma gran i negra),de John Baldessari, i una fotografia gegantina de Jeff Wall, Part del darrere, 304 E. 25 Ave.,20 de maig del 1997. 1.14 & 1.17 p.m.

L’ordre, la cura i l’optimització de l’espai tornen a ser essencials en aquest espai i crida l’atenció que unes poques obres que omplirien sala convisquin amb tantes altres. La visita en aquesta zona és menys agraïda, perquè les obres no queden a la vista com abans, tret d’una maqueta dels Mistos de Claes Oldenburg que hi ha al davant del Pavelló de la República. Dins un magatzem ple d’obres d’art semblen una gran provocació.