10 obres d'art per entendre el món d'avui

BarcelonaDes dels gravats més crus de Goya fins a un delicat desert de sal del fotògraf Jordi Bernadó, deu artistes, comissaris i galeristes trien una obra que troben rellevant per entendre el món d'avui i els reptes globals que comportarà la pandèmia.

'Evil.12.edit.b (fear, spectra & fake emotion)' (2009) i 'Evil.27: Selma' (2011), de Tony Cokes

"Ara ens deu passar a tots, que a tots ens ressona tot", afirma Anna Cerdà, curadora adjunta del Macba. Per això ha triat dues obres en lloc d'una, per bé que totes dues són de Tony Cokes, de qui el Macba obrirà, quan la nova normalitat els ho permeti, l'exposició comissionada per ella mateixa que havia d'inaugurar el 7 de maig. Des dels anys 90, Cokes treballa amb animacions amb textos, que acostumen a ser d'altres autors, i amb unes elaborades bandes sonores que també poden contenir text, per, com diu Cerdà, "qüestionar com llegim les imatges, els sons, la publicitat... i posar reptes a l'espectador perquè operi d'una altra manera".

Evil.12.edit.b (fear, spectra & fake emotion), amb text d'un assaig de Brian Massumi, remet als atemptats de l'11 de setembre del 2001 i reflexiona sobre el sistema d'alarmes antiterroristes de Bush. "Era un sistema absolutament pervers i polític, en el pitjor sentit –diu Cerdà–. S'ho feia venir per bé per fer pujar el nivell d'alerta i creava una sensació de por ininterrompuda. Feia que es cregués en una retallada de drets i una intromissió en la intimitat, i això ens ressona absolutament amb el que està passant ara amb Trump, i amb com t'inoculen els mecanismes de la por. Un cop t'injecten el mecanisme de la por, costa molt treure-te'l de sobre". Per a Anna Cerdà, Tony Cokes representa uns artistes nord-americans contestataris a qui des d'Europa sovint no es dedica gaire atenció.

Una altra de les temàtiques de l'obra de Cokes és la representació, i sobretot la dels afroamericans, com és el cas d'Evil.27: Selma (2011), el text de la qual és del col·lectiu d'Alabama Our Literal Speed, que parla de com la visibilitat pot ser un parany. "Això és un reflexió que també serveix per al feminisme. Com que vivim en una era de la visibilitat i del visual, el fet que siguis molt visible no vol dir que estiguis ben representat, i aquest col·lectiu creia que era molt revulsiva la visibilitat a la ràdio", explica Cerdà.

'Berkeley's Island' (1999), de Guy Ben-Ner

Guy Ben-Ner va realitzar aquesta obra a casa seva, amb la participació de la dona i els fills, amb una càmera de vídeo senzilla i poc pressupost. L'illa de sorra que va crear al mig de la cuina és una referència a la novel·la, i evoca constants en l'obra de l'artista com treballar amb limitacions materials i pressupostàries, la recerca de la solitud el desig de jugar i com les estructures socials mediatitzen els desitjos humans més primaris. "La imatge de l'artista tancat a casa seva imaginant mons amb la família i els fills em feia pensar en la precarietat de la vida dels creadors, la intenció de portar l'art cap a la vida quotidiana i fins i tot la realitat tancada d'Israel i la pràctica artística, de la imaginació i el fet de compartir en família com a acte positiu i propositiu", afirma el comissari d'art i escriptor David G. Torres. "Durant el confinament –explica– agafava un altre to, més global i també, insisteixo, més optimista que altres artistes. I, finalment, com està passant a moltes cases, ficava la creativitat i l'art a dins". Berkeley's Island es va poder veure a l'Arts Santa Mònica el 2008.

Army of Love

El col·lectiu d'activistes Army of Love (Exèrcit de l'Amor) es va donar a conèixer a Barcelona amb un taller de reclutament i una performance al CCCB el febrer del 2017 durant l'exposició 1000m2 de desig precisament amb la idea de col·lectiu "indefinit i potencialment contaminable i contaminant". També per com desafien els valors establerts: "Plantegen repartir l'amor, el desig de contacte i els afectes, reivindicant l'amor com a dret universal", explica. I això avui pot ser revolucionari: "Des de diverses estratègies, accions i textos, Army of Love especula sobre les possibilitats de l'amor, el sexe i els afectes com a possibles armes contra la lògica capitalista, colonialista i patriarcal que reconeixen o exclouen en funció de criteris i valors hegemònics".

'Expulsió. Lluna i llum de foc' (1828), de Thomas Cole

Thomas Cole està considerat el pare del paisatgisme nord-americà, i per a l'artista Fito Conesa la seva obra Expulsió. Lluna i llum de foc, propietat del Museu Thyssen Bornemisza, també parla del present: "Crec que resumeix conceptualment el moment en què ens trobem. Malgrat la capa romàntica de la qual està empastifada, és una síntesi del que ha de venir –diu Conesa–. La incertesa ha sortit a ballar, ha visibilitzat i ha aprofundit més en les esquerdes del sistema. Tot comença a habitar i transitar pel que és desconegut, sense por, sense pressa i amb la certesa que només des d'aquest lloc es pot originar un canvi veritable".

Fito Conesa recorda que Expulsió. Lluna i llum de foc va estar exposada com un element introductori de l'exposició Purple de John Akomfrah al Thyssen, una mostra amb la qual aquest cineasta i artista britànic abordava el canvi climàtic. També explica que durant el confinament ha pensat en la idea "gastada" de la transició cap al digital, per esdeveniments com el concert que el raper Travis Scott va fer a la plataforma de joc online Fornite fa poques setmanes. "Aquest concert obre pas a noves maneres d'entendre els espais digitals i les experiències d'habitar en aquests espais", diu Conesa, i ara el veu com un precursor de possibles festivals i esdeveniments post-covid-19. Ell mateix ha explorat aquesta idea amb el vídeo que ha fet per a l'exposició virtual de la galeria Espai Tactel No place like home. La mostra està muntada físicament, perquè els galeristes viuen al darrere de la sala, però només és accessible a través del seu vídeo.

'Sabó d'Alep' (2014-16), de Jaume Pitarch

La concepció de Sabó d'Alep es remunta un any després de l'inici de la Guerra de Síria, el 2012, i, com diu Jaume Pitarch, va sorgir d'una "reacció visceral" després de saber que Espanya només havia acceptat 23 refugiats d'aquest conflicte. El sabó d'Alep és el primer en pastilla conegut a Europa, i el vídeo mostra com es renten les mans més de 400 persones procedents de diferents col·lectius, convocades per l'artista per ser filmades al seu estudi a Barcelona durant cinc hores. L'acte rentar-se les mans evocava el 2016 com en la Guerra de Síria Europa se n'havia rentat les mans. "En temps del covid-19 Sabó d'Alep adopta una nova significació –diu la galerista Gabriela Moragas–. El gest de rentar-se les mans és una imatge universal que pren extrema rellevància durant aquests dies de pandèmia. No tots tenim els mateixos privilegis, ni tots afrontarem la situació de la mateixa manera, i tots continuarem rentant-nos les mans, en tots els sentits". I també fa una crida a la solidaritat: "Només amb la col·laboració de tots, entre governs, entre ciutadans, podrem superar una situació com la que ha provocat el covid-19".

'Assale' (Etiòpia) (2017), de Jordi Bernadó

(Etiòpia) ,

El lloc on Jordi Bernadó va fer aquesta fotografia, un desert de sal a la vora d'Eritrea, és molt "recòndit", com diu el mateix artista. Per a Bernadó Assale és "una imatge molt poètica i espiritual", per l'únic personatge que mira en aquest espai immens. Segons Chus Roig, la galerista de Senda, la imatge evoca una nova oportunitat i nous desafiaments: "Ara s'obre un nou horitzó per a la humanitat que ens demanarà nous reptes, més solidaritat i més empatia. Aquest cop no podem fallar".

'Camí' (2019), d'Àngels Ribé

La peça que obria la gran exposició que la Tecla Sala va dedicar a Àngels Ribé el novembre de l'any passat, un viarany vermell pintat damunt una tela metàl·lica, pot fer pensar en les fronteres i el drama dels refugiats. Però aleshores l'artista rebutjava donar-li una única interpretació i tampoc li agrada que es relacionin els seus treballs de manera directa amb l'emergència climàtica i el feminisme. "La meva pràctica artística està condicionada per la geometria, el propi cos i la natura, i per com tots tres s'imbriquen –afirmava Ribé–. Les meves obres no estan lligades a l'actualitat, no provenen d'una teoria sinó d'intuïcions que modulo i a les quals dono un significat molt obert". Per al comissari de l'exposició, David Armengol, Camí evoca "la voluntat de caminar, d'avançar, així com de les dificultats i els inconvenients per fer-ho". I en destaca el lirisme: "Des d'una visió poètica, i essencial, de recursos mínims, crec que incideix en aspectes socials que passen pel drama, i aquí hi té un paper important el color vermell, i la seva superació".

'Llistats', d'Ignasi Aballí

Ignasi Aballí va començar a fer llistats fa més de vint anys amb paraules i conceptes que retalla dels diaris. "A poc a poc ha anant creant un arxiu il·limitat que després va recollint en llistats que parlen de temes de l'actualitat informativa i que alhora són intemporals, com convencions socials, organització econòmica, patrons de consum i d'intercanvi", com diu Àngels de la Mota, galerista i fundadora de 112Lab Projectes Culturals. "Tot aquest recull de paraules es transforma en un arxiu d'antropologia social que pot incloure narratives, rituals i comportaments simbòlics associats a la cultura contemporània, i que mostren diferents perspectives de conflictes i contradiccions de les nostres societats", explica la galerista. Entre tots els llistats, De la Mota n'ha triat dos: el del temps, perquè creu que el confinament és com un "no temps" que atrapa, i el que està relacionat amb la medicina, perquè "ens parla de nosaltres i de la nostra fragilitat en el món incert que ens trobarem".

'Yo lo vi' (1810-1814), de Francisco de Goya

Per a l'artista Daniel G. Andújar, l'estampa 44 dels Desastres de la guerra segueix molt vigent. "Qualsevol imatge actual de la població civil fugint de territoris o de la població en conflicte sembla que es recolzi en les estampes de la 41 fins la 45 dels Desastres de la guerra com a referent –explica–. Davant les imatges heroiques, patriòtiques i afalagadores de l'època, Goya mostra, amb un escàs èxit commemoratiu i partint d'esdeveniments reals, l'essència d'ells mateixos, la seva representació universal, la desesperació, la destrucció, el tractament positiu de la dona i les veritables víctimes de la tragèdia, el poble anònim". També en destaca com tracta el poder: "En contraposició a la dona protectora i els seus fills, Goya ens mostra els poderosos de la societat com aquells que fugen primer davant qualsevol adversitat, intentant preservar els seus privilegis intactes i deixant la població indefensa".

'Cambio' (2020), de Formafantasma

Formafantasma és un estudi de disseny italià establert a Amsterdam format per Andrea Trimarchi i Simone Farresin, i la comissària Rosa Pera ha triat l'exposició que els dedica la Serpentine Gallery de Londres per com aborden la sostenibilitat a través del disseny. El que a Rosa Pera li resulta més interessant de Cambio és la recerca que Formafantasma ha fet sobre fusta en l'últim any i mig, amb la col·laboració de científics, arquitectes i historiadors, i de la qual han sorgit temes connectats amb el colonialisme, la globalització, els rituals, el luxe i les tradicions ancestrals. "D'alguna manera estan desplegant un enfocament crític dirigit a temes urgents que s'han d'atendre ara mateix i que per tant han de ser analitzats i estudiats, en l'espai, en el temps i en l'herència de coneixement i pràctica de la qual venim", explica la comissària Rosa Pera.

"També m'interessa que ho faci un estudi con ells –afegeix– en particular, fent-ho des de la pràctica del disseny, preguntant-se alhora com ha de ser entesa i desenvolupada, sota quins pressupòsits, amb quina missió i amb qui. En definitiva, del que es parla és de la responsabilitat política i mediambiental del disseny".