Obre el Moco, el museu dels artistes 'celebrity'

BarcelonaEl cantant George Michael va començar a col·leccionar art contemporani quan va conèixer algun dels polèmics Young British Artists, com Damien Hirst i Tracey Emin. Els experts que van subhastar la seva col·lecció a Christie’s amb fins benèfics, després de la seva mort, explicaven que era habitual que els artistes plàstics i el creadors del món de la moda i de la música coincidissin a les mateixes festes. 

George Michael tenia El cor immaculat: sagrat de Hirst, una de les característiques peces amb despulles d’animals de l’artista –en aquest cas un cor de bou i unes ales de colom–. El va comprar el matrimoni format per Lionel i Kim Logchies i és l’obra que rep a partir d’avui el públic del museu que han obert a Barcelona aquests dos col·leccionistes holandesos, el Moco Museum, el segon després del que tenen a Amsterdam, a prop del Museu Van Gogh, i que és més petit que el barceloní.

Una seu senyorial i medieval

El Moco Museum barceloní està instal·lat a l’antic Palau Cervelló, al carrer Montcada, a pocs metres del Museu Picasso i el Museu Etnològic i de Cultures del Món, i s’inaugura amb una trentena d'obres de grans noms com Andy Warhol, Keith Haring, Jean-Michel Basquiat, Takashi Murakami, David LaChapelle, Banksy i Julian Opie, un 20% de les quals són del matrimoni i la resta són préstecs d’altres col·leccionistes i d’artistes. També es pot veure una exposició del xilè Guillermo Lorca amb una desena de pintures. 

L’energia que desprenen la majoria de les obres és la dels creadors que alhora són celebritats, des del Warhol pioner a jugar amb la fama i els mitjans fins a David LaChapelle, que ha retratat mil i un famosos. Takashi Murakami ha fet col·laboracions amb firmes de moda com Louis Vuitton i músics com J Balvin, i Banksy és una celebritat anònima que rebenta subhastes. Les pintures, les escultures i els vídeos parlen també d’uns creadors que es mouen amb fluïdesa entre les arts plàstiques, l’art digital i les instal·lacions immersives, com es pot veure en una sala dedicada al criptoart (els arxius NFT) i amb una instal·lació dels japonesos teamLab, també en cartell al CaixaForum. I alguns d'aquests artistes sovint juguen amb la política, la religió i el sexe com a reclam per intentar sacsejar la consciència dels espectadors. 

Avui en dia les xarxes socials estan plenes de fotografies de grans obres d’art amb un fort caràcter escenogràfic, i així culmina el recorregut del Moco, amb una infinity room d’Irma de Vries molt llaminera per fer-s’hi selfies.

El Moco Museum és un espai privat, per això l’entrada té un preu elevat, 16,5 euros (per als estudiants, 11,50), per sobre dels 11 euros del Macba i els 12 del Picasso. A Lionel i Kim Logchies no els importa que l’acrònim del seu museu soni com la paraula moc en castellà: han volgut mantenir la fusió de l’art mo-dern, la passió d’ell, i la del co-ntemporani, el fort d’ella. Han llogat per 20 anys el Palau Cervelló, on va haver-hi la galeria Maeght i més endavant la Fundació Gaspar, i Kim Logchies assegura que l’edifici va ser el primer i la clau que els va fer decidir per Barcelona en lloc de Florència. 

“Portem més de vint anys al sector, i molta gent, i el públic jove, ens ho reclamaven i vam pensar que era l’hora d’un segon museu –explica Kim Logchies–. Molta gent ens deia que l’obríssim a Barcelona, però no ho sabíem. Vam venir fa un any i vam trobar aquest lloc i vam veure clar que ens hi podíem instal·lar. També vam tenir en compte que és en una zona de museus”. El seu museu d’Amsterdam ha rebut prop de dos milions de visitants de 120 nacionalitats des del 2016, i el 2019 va rebre gairebé 640.000 visitants. Però no han fet previsions de la quantitat de públic anual que esperen rebre a Barcelona.  

Una rara escultura de Dalí

El recorregut està dividit entre la planta baixa i el primer pis, i més endavant tenen previst obrir la segona planta. Pel que fa a l’exposició, la part que és d’altres col·leccionistes i focus dedicats a artistes anirà canviant segons els mesos que durin els préstecs (l’exposició temporal de Guillermo Lorca durarà un any). Entre totes les peces exposades, grinyola una escultura monumental de Salvador Dalí, titulada Woman aflame [Dona en flames]. És un préstec de The Dali Universe, una institució que s’ha presentat com un museu dedicat a l’artista empordanès però que en realitat funciona més com una galeria. És una peça que es mou en el terreny pantanós de què va autoritzar Dalí i què no, com va passar en els gravats. També crida l’atenció un dibuix dels que Keith Haring va fer en panells publicitaris del metro de Nova York: els experts calculen que només han sobreviscut entre un 5% i un 10% dels més de 2.000 que va fer. 

“Creiem que el món de l’art i també el dels negocis estan canviant –conclou Kim Logchies–. Abans era per a una elit blanca i ara és més per a tothom”.