Una obra sobre el càncer de mama que fa "petar de riure amb un nus al coll"
Sergi Belbel i Cristina Clemente estrenen ‘Dones de ràdio’, amb Àngels Gonyalons, Sara Espígul i Sara Diego, al Teatre de Salt i a la sala Villarroel de Barcelona
![Àngels Gonyalons, en primer terme, amb Sara Diego i Sara Espígul, a 'Dones de ràdio'](https://static1.ara.cat/clip/74b54828-97fd-45cb-b0a3-c6728044dab6_source-aspect-ratio_default_0_x2030y1037.jpg)
![](https://static1.ara.cat/ara/public/file/2022/1014/16/aniol-costa-pau-edca3a9.png)
SaltEl càncer de mama afecta milers de dones a les quals, d'un dia per l'altre, els canvia la vida per complet després d'un control rutinari en què es noten un petit bony al pit. Aquesta malaltia, sovint estigmatitzada com un càncer de segona, poc important, ocupa l'eix central de l'obra Dones de ràdio,que aquest cap de setmana, de divendres a diumenge, s'estrena al Teatre de Salt. Més endavant, a partir del mes de març, farà temporada a la sala Villarroel de Barcelona i després iniciarà una gira per tot Catalunya.
L'obra, dirigida per Sergi Belbel, està escrita per Cristina Clemente, que durant molts anys s'ha format com a alumna i ajudant del mateix Belbel, i compta amb un repartiment d'autèntic luxe: Àngels Gonyalons, Sara Espígul i Sara Diego interpreten tres dones de classes socials, edats, procedències i vides molt diferents, que no tenen aparentment res en comú, fins que la mala notícia d'un càncer de pit els uneix de forma molt íntima. El personatge de Gonyalons lidera un programa de ràdio de màxima audiència, Espígul és una infermera de l'Hospital del Mar i Diego dona veu a una jove que encara no té els trenta anys. Al final, però, totes tres acaben sent, a la seva manera, Dones de ràdio. Radioteràpia, en aquest cas.
El text està elaborat a partir de vuit testimonis reals que han volgut compartir amb Clemente la seva història personal. No és, però, teatre documental, sinó una història de ficció que, inspirant-se en totes aquestes experiències individuals, construeix una trama inventada sobre el càncer de mama amb molt de respecte, sensibilitat i sentit de l'humor. Dones de ràdio es mou a la fina línia entre el drama i la comèdia: parteix d'uns fets realment traumàtics però amb un to emotiu i alhora divertit. "Ja l'han vist les testimonis i persones afectades per la malaltia. Algunes ploraven més que reien, i d'altres el contrari, hi ha reaccions de tot. A mesura que fem més funcions veurem si es pot definir més com a drama o més com a comèdia", explica Cristina Clemente en la roda de premsa de presentació del muntatge. "Et petes de riure amb un nus al coll", resumia una de les afectades després d'una de les funcions prèvies de l'obra.
Una teranyina formada per les vides de les tres dones
Les tres dones són el pal de paller de l'obra, però cada actriu també fa anades i vingudes molt ràpides, interpretant personatges secundaris de la vida de les altres dues protagonistes. Els canvis són constants, fàcils de seguir, i tot plegat configura un entramat a tres bandes que connecta encara més la vida de les tres dones: "Són tres personatges molt marcats, que al principi no es coneixen, però alhora fan i desfan el seu personatge en funció dels personatges de les altres històries, i això forma una teranyina entre les tres vides", comenta Sergi Belbel.
A propòsit d'aquesta teranyina, les tres actrius destaquen la connexió que han establert sobre l'escenari durant els mesos d'assaig: "Ha estat molt estimulant treballar amb dues actriuasses amb qui no havia treballat mai. Sense la seva mirada, el seu moviment o la seva companyonia no podria tirar endavant un esforç com aquest", diu Gonyalons. "Ha estat increïble, m'he sentit molt segura i acompanyada, i venir a assajar a Girona, com si estiguéssim de colònies, ha sigut genial", afegeix Diego, molt agraïda. "Quan vaig llegir el text per primera vegada, no parava de plorar, però amb elles hem aconseguit la cosa màgica de fer saltar la història, mantenint una veritat pura, però alhora amb sentit de l'humor", conclou Espígul.
En aquesta voràgine de situacions i petits canvis de paper, l'escenografia es manté fixa durat la major part de l'espectacle, amb un decorat simbòlic format per un llenç blanc a terra i una gran pedra rugosa i brillant al mig, com el monòlit de 2001: Una odissea de l'espai. Aquest objecte central tant pot ser una representació en 3D del tumor al pit, com, també, una metàfora del diagnòstic que, com un meteorit, cau del cel i impacta en la vida de les pacients.