Els oblidats herois antifranquistes de La Caixa
BarcelonaPer iniciativa de la Comissió de la Dignitat, per primer cop es va fer ahir, setanta-set anys després, un acte públic d’homenatge al director general de La Caixa depurat el 1939, Josep M. Boix i Raspall, i amb ell a tots els empleats que van ser acomiadats, des del president del consell d’administració, Lluís Serrahima, fins a una empleada de base com Montserrat Rodríguez. Tots ells van ser víctimes del franquisme. L’acte, celebrat al Col·legi d’Advocats, també va servir per presentar el llibre biogràfic sobre Boix i Raspall, aparegut el 2001 amb una edició limitada de només dos-cents exemplars, i que ara per fi surt a la llum amb normalitat.
El seu autor, Alfred Pérez-Bastardas, va ser ahir explícit: “El 1939 Boix i Raspall i tota La Caixa van ser jutjats per la seva catalanitat, van patir una venjança política i social en tota la seva dimensió”. Boix va caure en el més absolut ostracisme. El 1954, en el cinquantenari de la institució, al luxós llibre commemoratiu ni tan sols hi apareixia. A més de ser acomiadat sense miraments de la institució, el règim dictatorial el va sotmetre a un consell de guerra pel qual se’l va condemnar a 12 anys de presó (hi va passar cinc mesos), va rebre una multa de 3.000 pessetes per responsabilitats polítiques i va ser expulsat de la Universitat de Barcelona, on havia sigut degà de la Facultat de Dret i catedràtic. “Mort el 1973, mai es va recuperar anímicament de tots aquests despropòsits i arbitrarietats”, va recordar ahir Josep Cruanyes, portaveu de la Comissió de la Dignitat. Només se li va permetre tornar a exercir d’advocat.
Quan el 1935 va morir el fundador Francesc Moragas, Boix i Raspall, la seva mà dreta, va pilotar i consolidar l’entitat durant la Guerra Civil, en moments de gran convulsió i amb Mallorca en el bàndol sublevat. Catalanista conservador imbuït de l’esperit social i fidel a la legalitat republicana, també havia participat en la renovació científica i la catalanització de la universitat, com ahir va remarcar el degà de Dret de la UB, Xavier Pons. Pel seu tarannà d’ordre, Plàcid Garcia Planas, director del Memorial Democràtic, el va comparar amb el pare de Muriel Casals, tot un senyor de Sabadell que, en tornar de l’exili, quan el van acusar de rojo separatista, va respondre als agents de l’odre: “ No, yo soy un blanco separatista ”.
I si ahir al vespre es recordava els herois antifranquistes de La Caixa, al matí, en un altre racó de la ciutat, es retia homenatge a l’obrer de la Seat Antonio Ruiz Villalba, mort per les bales de la policia el 18 d’octubre del 1971, amb la inauguració d’un passatge que du el seu nom. Efectivament, el franquisme va seguir causant víctimes fins al final. Víctimes massa temps oblidades.