Objectiu: que Barcelona respiri música clàssica

BarcelonaTransmetre la potència de Barcelona com a ciutat de música clàssica, i alhora alimentar l’autoestima, és un dels propòsits del Barcelona Obertura Spring Festival, que se celebra del 4 al 17 de març. L’impulsen el Liceu, el Palau de la Música i L’Auditori amb Barcelona Global, la promotora Ibercamera i l’Ajuntament. L’ARA ha reunit Christina Scheppelmann (directora artística del Liceu), Joan Oller (director general del Palau de la Música), Robert Brufau (director de L’Auditori) i Víctor Medem (coordinador del festival) per intentar entendre quina és aquesta potència de Barcelona com a ciutat de música clàssica i quin paper hi ha de jugar el festival.

Què representa Barcelona en el context musical europeu?

Joan Oller: Si comencem per la pedra, Barcelona té dues sales de concerts, una d’històrica i una altra de moderna, i un teatre d’òpera amb tradició. ¿Però Barcelona és una de les grans, grans capitals de la música clàssica avui en dia? Crec que no ens hem d’enganyar; no és un lloc absolutament central en la música clàssica com sí que ho són Berlín, Viena, Hamburg, Londres, París...

Christina Scheppelmann: Perquè no en tenim la tradició. Aquestes són ciutats que tenen una tradició impressionant des de fa 250 anys i més. Hi ha músics a la Filharmònica de Viena que tenen notes de músics que van treballar amb Mozart.

J.O.: S’explica una anècdota d’un director que li dona indicacions a un trompa de la Filharmònica de Viena, el qual contesta: “El meu avi, que va tocar amb Richard Strauss, em va dir que això es feia així, i com vostè comprendrà ara no canviaré el que em va dir el meu avi que li havia dit Richard Strauss per més que vostè m’ho digui”.

C.S.: Però en proporció a la mida de la ciutat, que no és de les dimensions de Londres, Munic o Berlín, tenim moltíssim. Barcelona és important. Els artistes que passen per aquí són els mateixos que actuen a Londres, Munic, París, Viena... En aquest sentit no hi ha res a envejar. El que és diferent és la tradició.

J.O.: Precisament la nostra feina és posar en valor el nivell que té la ciutat, que no és ni més ni menys que el que és, però que probablement sí que és més del que a vegades es pensa que és. Si mirem el conjunt de la programació, els grans noms que hi passen, les grans orquestres, els grans directors, és una ciutat que està bé.

Robert Brufau: Barcelona és una ciutat molt activa, i tenim una qualitat de públic que no té res a envejar a altres ciutats. I amb tota aquesta oferta, que és monstruosa, al final l’ocupació és alta. És a dir, hi ha moltes ciutats alemanyes on l’ocupació és molt més baixa, potser també perquè hi ha una vocació pública, i no hi ha una necessitat d’haver d’omplir perquè tenen uns altres objectius. Crec que aconseguim oferir una varietat de programes, amb un cert risc molts dels quals, i tenim uns nivells d'ocupació molt envejables en molts casos, fins i tot amb públics variats. Per exemple, en l'entorn de la música antiga hi ha un públic jove, relativament jove per ser públic de música clàssica.

¿Això també es nota al Liceu amb òperes barroques com Rodelinda

C.S.: Si fas repertori barroc hi veus una franja d'edat una mica diferent de la que hi ha quan programes Verdi, Strauss, Puccini... Trobo que és interessant. Crec que el repertori barroc té històries més rellevants per a nosaltres. ¿Qui pot identificar-se avui amb Azucena o Manrico [personatge d'Il trovatore, de Verdi] En canvi, Popea, Rodelinda i Bertarido són més reals com a figures de poder, com a figures enamorades, com a figures dins un joc de poder. En el fons, són més reals que els personatges del segle XIX. Això crec que fa que connectin més amb persones més joves que, en canvi, quan llegeixen les històries de La forza del destino o Il trovatore no hi troben cap interès.

Tornant a la imatge que projecta la ciutat, ¿les agències internacionals tenen aquesta visió de Barcelona?

Víctor Medem: Barcelona és un mercat estratègic. En agències angleses importants es fan reunions comercials sobre Barcelona perquè miren la facturació i veuen que és una ciutat rellevant. També veuen que és un mercat creixent que està desenvolupant unes inèrcies i unes tendències. Per exemple, L’Auditori ha fet una aposta per la música antiga, i això es percep des de fora. A més a més, Barcelona, encara en temps econòmicament molt fràgils, sempre ha format part d’un circuit europeu de gires. Fins i tot en els pitjors moments va venir diverses vegades la Filharmònica de Viena, i segurament va deixar uns dèficits horribles eixugats per no sé qui. El festival Obertura és una reivindicació de l’associació de forces per poder fer el que ens és propi: ajuntar-nos per fer coses col·lectivament.

J.O.: Els artistes volen venir a Barcelona. Per a la immensa majoria és un lloc atractiu, i per a un artista Barcelona és una major city, que en diuen. Hi ha artistes que només volen tocar en major cities.

C.S.: Conec com a mínim dos cantants d'òpera que fa poc que s'han mudat a Barcelona perquè els agrada la ciutat. I d'altres et diuen que voldrien viure-hi, perquè tenint un aeroport tot és més fàcil. Barcelona no és sud d'Europa, com era fa trenta anys. Aquesta percepció ha canviat completament. Ara és una ciutat més d'Europa central, com París o Milà. En els últims vint anys Barcelona s'ha posat en el mapa d'una manera molt important. I no només Barcelona, perquè també hi ha festivals, dels més petits al de Peralada, i està creixent com a mercat. Això atrau els agents dels artistes.

J.O.: I s'estan fent bastants projectes singulars. Per exemple, les simfonies de Beethoven que vam fer amb Gustavo Dudamel al Palau de la Música només es van fer a tres ciutats d'Europa.

¿Pot passar que les agències facin pujar el caixet dels artistes que vulgui contractar el festival?

R.B.: No ho crec. En el context d’Europa seguim sent el que som, però el Palau no deixa de ser una sala històrica en l’imaginari de la música clàssica mundial. I el Liceu igual.

J.O.: Al principi de la meva carrera, fa més de vint anys, vaig sentir la frase: “El meu caixet per a Espanya és...” Aquesta frase ja fa temps que no la sento. No crec que estiguem pagant més del que paguen a altres llocs.

C.S.: En el Liceu dels anys 90, abans de l’incendi, era impressionant el que es pagava, moltíssim més que a la resta d’Europa. Però això ha canviat i ara no has de pagar un bonus perquè els artistes vinguin al Liceu.

V.M.: De fet, com més al·licients crees, els músics estan disposats a cobrar-ne menys. Hi ha algunes sales en les quals els músics toquen gairebé gratis, entre cometes. Potser són tres al món, aquestes sales, però els músics hi van perquè volen ser-hi. Com més prestigi tens, més força pots tenir.

Des del 1992, Barcelona s’ha acostumat al relat de l’esdeveniment, i esdeveniments culturals com el Primavera Sound i el Sónar s’han projectat internacionalment. ¿Falta un relat similar en el món de la clàssica i la contemporània?

J.O.: Per això som aquí. Fins ara no hem aconseguit transmetre la potència de Barcelona com a ciutat de música clàssica. Una manera de fer-ho és ajuntant-nos les diferents institucions sota el paraigua de Barcelona Global per crear un momentum i que la ciutat respiri clàssica.

C.S: En aquest sentit, el contacte internacional és important perquè a vegades sembla que aquí el públic no es creu el que tenim i ha de venir la premsa internacional a explicar-nos com és d’important el que tenim. Ens hem de creure més el que fem i el que tenim aquí.

R.B.: La pedagogia l'hem de fer fins i tot entre nosaltres, perquè a vegades els ciutadans que ens estimem la música som els pitjors portaveus del que està passant aquí.

V.M.: Nosaltres podem ser molt autocrítics, però a vegades a les ciutats que admirem també són molt crítics amb la seva pròpia activitat. Hi ha ciutats on es considera que musicalment no passa res, però també n'hi ha d'altres que sí que han sigut capaces de trobar la manera d'excitar amb novetats. Per exemple, ¿per què ha tingut tant d'èxit l'Elbphilharmonie d'Hamburg? Primer perquè és espectacular, però també perquè es icònica, perquè ho han fet molt bé. Han fet una feina brutal de difusió.

Però amb un sobrecost també brutal...

V.M.: Sí, l’obra sí. Però han tingut molt d'èxit. Tenen un equip de màrqueting de vint persones. Hi ha molta gent que se’n va de Berlín a Hamburg a veure concerts perquè hi ha una connexió de tren d’un parell d'hores i no volen anar a escoltar la Filharmònica de Berlín perquè s’avorreixen.

C.S.: La ciutat d'Hamburg ho paga perquè li fa servei. És una inversió. Sí, ha costat 550 milions més del que estava previst, però tenen molt de retorn perquè atrau moltíssima gent a la ciutat. Comercialment ha sigut una inversió útil.

¿A Barcelona li fa falta alguna polèmica artística, com les que hi ha de tant en tant en altres llocs?

C.S.: No crec que un escàndol artístic fos positiu en aquest país. Quan passa a Bayreuth o a Munic sí, però aquí no perquè l’interès per la cultura i la música és més fràgil, i un escàndol potser faria fora algunes persones. A Alemanya la cultura és més transversal, no és una cosa limitada a una certa classe social. El que cal és aconseguir que, aquí, anar a un concert sigui una opció natural per a qualsevol classe social i per a qualsevol edat, que deixi de ser una cosa excepcional. Per exemple, el Liceu encara arrossega l’estigma dels rics i de la burgesia rica, i que només hi pots entrar si tens molts diners. Això també passa pels edificis. Per exemple, a L’Auditori ho tenen més fàcil perquè l’edifici és més nou i té una arquitectura menys elitista.

J.O: Quan estava a L’Auditori vam fer una enquesta entre el públic que no anava a concerts. Quan els preguntaves el preu de les entrades dels concerts es pensaven que era més car del que realment era. Aquesta és la gran batalla, ampliar la quantitat i la pluralitat del públic.

¿A llarg termini el festival pot servir per fer créixer l’autoestima del públic barceloní?

J.O.: No era la intenció, però indirectament és el que ens estem trobant. El concepte clau per entendre l’ambició del festival és llarg termini. Un no canvia un posicionament si no es planteja les coses a llarg termini. L’ambició és aquesta. L’autoestima ha sigut un benefici indirecte no buscat però benvingut.

V.M.: Puc parlar per Barcelona Global. Hi ha empresaris que tenien un gran respecte institucional per les tres cases, el Liceu, el Palau i L’Auditori, però no tant pel seu contingut, perquè no el coneixien. I aquesta feina pedagògica a partir del festival ha creat una expectació i un retorn positius.

¿Una de les claus del futur del festival és que sigui capaç de crear un discurs artístic propi i que es noti al veure la programació?

R.B.: És justament el que estem comentant aquests dies. De fet, el concepte de festival respon a una excepcionalitat, si no no té raó de ser. Ajuntant les programacions de les tres institucions el que s’està oferint en quinze dies és monstruós, té molt nivell. Però el repte que tenim tots plegats és fins a quin punt podem dotar el festival d’una certa personalitat artística. Voldríem ser capaços de generar un discurs propi, un relat comú.

J.O.: A curt termini som conscients que el que crida l’atenció són els noms. Estic d’acord amb treballar el discurs propi, però d’entrada a un melòman de fora que et pots guanyar perquè visiti Barcelona durant el festival el que l’impressiona és veure aquests noms i repertoris que oferim.

C.S: Però jo també espero que la identitat del festival vingui dels compositors i els artistes que tenim aquí. Per exemple, m’encantaria que de l’Off Liceu sortís una part de la programació del festival i estimular els compositors encarregant-los obra nova, perquè és important impulsar la creació contemporània.

¿Es podria fomentar en la programació gratuïta de l'Obertura City+ implicant els músics també com a programadors?

V.M.: En aquest circuit de concerts gratuïts la presència de música dels segles XX i XXI arriba al 40%. Això és conseqüència de les propostes dels mateixos artistes. Aquesta és una primera edició. Ara haurem de veure quines finestres s’obren.

C.S.: I també hem de mirar a llarg termini per veure com podem programar més específicament per al festival. Sé que soc la pesada de torn perquè al Liceu hem de programar a molts anys vista, però per a la primera edició hem ajuntat les programacions i el que ha sortit no està gens malament.

J.O.: El Palau, com L'Auditori, sí que programem a més curt termini, i per això sí que hem pogut posar en el festival el cicle de tres concert de Matthias Goerne cantant Schubert. I vam programar la Tercera de Mahler i el concert del Mariisnki la mateixa setmana perquè incloure els dos en el festival tingués una mica més de visibilitat.

V.M.: I el Robert ha fet el mateix a L’Auditori programant concerts com els dels rèquiem de Tomás Luis de Victoria i Bernat Vivancos.

R.B.: És que per a mi lligava molt bé amb el concepte d’excepcionalitat d’un festival fer Victoria i Vivancos, que ha acabat sent un dels pocs grans concerts amb repertori contemporani. El repte serà, a part de construir un discurs artístic comú, casar aquesta idea dels grans noms que poden ser atractius a escala internacional amb un component de nova creació o de singularització del que passi a Barcelona. Al final, som tres cases amb tres personalitats artístiques que hem de conviure i cadascú ha d’aportar la seva visió.

C.S.: Almenys tenim un diàleg, o un triàleg, perquè en altres ciutats no existeix.

¿Esperaven que l’Ajuntament de Barcelona s’impliqués en el festival d’una manera tan favorable i que s’organitzessin els concerts gratuïts de l’Obertura City+?

V.M.: L’Ajuntament, a través de l’Icub, de seguida va dir que estava interessat en implicar-s’hi. Volien que el festival fos el moment de la clàssica a la ciutat, crear el momentum que deia el Joan. Això sí, la condició era que s’irradiés per tota la ciutat implicant-hi espais carismàtics coneguts i espais d’activitat cultural de barri. Jo no m’ho esperava, però ells ho van veure molt clar en aquell moment. I ara crec que és una manera d’arrelar més en el públic local, que la idea sigui més transversal. Això li dona una doble dimensió que és interessant.

J.O.: Era important que es projectés cap a fora, però també que la ciutat visqués la clàssica, que no fos només una cosa pensada per al visitant o per al melòman habitual.

C.S.: Es tracta de normalitzar el consum de la música clàssica arreu de la ciutat. I també de donar oportunitats als músics joves, perquè si no els dones l’oportunitat de tocar no milloraran mai. Hem de ser més atrevits en aquest sentit.