Els objectes crus i combatius d'Antoni Tàpies

BarcelonaMarcel Duchamp va sacsejar la història de l’art el 1917 i la norma sobre què es pot considerar art i què no quan es va presentar d’amagat amb un urinari de porcellana que va titular Font a una exposició de la Societat d’Artistes Independents de Nova York. Tots els membres del jurat la van rebutjar tret d'ell mateix, que també en formava part i va dimitir abans de pronunciar-se. Font està considerada l’obra d’art més influent del segle XX, i ara la Fundació Antoni Tàpies analitza amb una exposició titulada Tàpies. La realitat en primer pla com aquest i altres objectes trobats i ready made de Duchamp van marcar l’artista català als anys 60 i 70. “La figura de Duchamp va ser determinant a finals de la dècada de 1950, perquè va determinar un canvi en la pràctica artística –diu Núria Homs, conservador de la fundació i comissària de la mostra–. En aquell moment hi havia una nova generació d’artistes emergents que reclamava un retorn a la realitat: estaven cansats de l’expressionisme abstracte i de l’informalisme, del gest que expressa emocions, i volien un retorn al que és real”.

Marcel Duchamp i Antoni Tàpies es van conèixer a Barcelona el 1958 i més endavant van tornar a coincidir a Nova York. Tots dos provenien de famílies acomodades, però l’entorn on vivia Tàpies era molt diferent del de Duchamp. La duresa del franquisme va fer que, en lloc del caràcter més conceptual dels treballs de Duchamp, els objectes quotidians que Tàpies va incorporar a les seves obres fossin una denúncia dels estralls del franquisme en la mesura que la va poder fer públicament: entre la quarantena d’obres exposades hi ha la Pila de plats, fruit de la seva participació en la Caputxinada. També hi ha A la memòria de Salvador Puig i Antich i Inscripcions i quatre barres damunt arpillera, una senyera plena d’inscripcions de referents culturals catalans de la col·lecció d’art censurat de Tatxo Benet. Malgrat tot, la peça més colpidora és Companys, un mocador tacat de vermell que evoca l’afusellament del president Lluís Companys l’octubre de 1940. Així mateix, el títol de l’obra també fa referència als “companys de lluita” contra el franquisme. Es poden veure dues obres més, Claus i corda (1969) i Gran tela blanca lligada (1969), que també poden tenir una forta càrrega política per la força abassegadora de les cordes.

També es poden veure alguns dels treballs més emblemàtics de l’artista d’aquella època, com Capsa de cordills (1946), de quan Tàpies va començar a experimentar amb materials que no són els habituals de les belles arts, i Porta metàl·lica amb violí (1956). La història d’aquesta última obra és molt coneguda: Tàpies va respondre a la proposta del crític Alexandre Cirici de fer un pessebre per a l’aparador de la botiga Gales amb un violí enganxat a una porta metàl·lica, com un David de l’art contra el Goliat del consumisme. 

Coincidint amb aquesta exposició també es pot veure una mostra de l’artista francès Saâdane Afif que inclou l’arxiu sobre la Font de Duchamp que va començar el 2008 i que enriqueix amb els articles que es publiquen sobre les exposicions i altres treballs, com un reguitzell de cançons que a Barcelona ha ampliat encarregant unes lletres als artistes Ignasi Aballí i Alícia Kopf. Totes dues exposicions estaran obertes fins al 30 de gener.