'Nymphomaniac', pel davant i pel darrere

Prou de prolegòmens. El preescalfament més llarg de la història està a punt d'acabar. Dos anys després d'anunciar el projecte, Lars von Trier està a punt d'estrenar Nymphomaniac, la seva personal incursió en el cinema pornogràfic. No hi ha pel·lícula de la qual s'hagi parlat més últimament: que si en farien una versió hardcore i una de més suau, que si en les escenes més fortes s'inseririen digitalment les cares de les estrelles en els cossos d'actors porno... Abans d'estrenar-se, ja és el film que més ha excitat la imaginació dels periodistes i els cinèfils. Dignificarà Von Trier la pornografia? Esmicolarà les fronteres entre el cinema X i el convencional?

EL SEXE ABANS DE LARS

L'expectació, tot sigui dit, passa per alt que Von Trier no descobreix Amèrica. El cinema no pornogràfic ha incorporat el sexe explícit més d'un cop al llarg de les últimes dècades: des de les famoses orgies de Calígula (Tinto Brass, 1979) -amb dues versions, l'eròtica i la pornogràfica- o la fel·lació real d' El dimoni en el cos (Marco Bellocchio, 1985) fins a experiments d'autor com Nine songs (Michael Winterbottom, 2004), Shortbus (John Cameron Mitchell, 2006) o The brown bunny (Vincent Gallo, 2003), en què Chloë Sevigny feia un repàs de 10 minuts al penis de Gallo a dos pams de la càmera. El mateix Von Trier va rodar una orgia en clau verité que li van regalar els actors d'Els idiotes ; i Zentropa, la seva productora, va crear la línia Puzzy Power de films pornogràfics per a dones, amb títols com Constance (1997), Pink Prision (1999) i la més coneguda All about Anna (2005). Puzzy Power fins i tot té el seu propi manifest -més ambiciós que el Dogma 95-, que parteix de la premissa que a les dones també els agrada la pornografia, sempre que les exciti i no les repel·leixi, i posa l'èmfasi en aspectes com la trama, l'estil visual, l'humor i l'erotisme. Caldrà veure què aporta Von Trier a aquests precedents, especialment l'any en què les escenes sexuals de La vida de Adèle han demostrat el potencial d'integrar dramàticament el sexe en el cinema.

UN COIT EN DUES PARTS

En el cinema, la mida sí que importa. Que ho diguin als productors de Nymphomaniac, que davant les cinc hores i mitja de durada del muntatge presentat per Von Trier van decidir treure les tisores i escapçar la pel·lícula fins a deixar-la en quatre hores. I no contents amb l'esporgada, la van dividir en dues parts que s'estrenaran de manera separada, una operació similar a la de Kill Bill. Això vol dir, en resum, que el Nymphomaniac que veurem no serà el de Lars von Trier, sinó una versió de compromís.

Quina és la reacció de Von Trier davant aquesta agressió al seu film? Segons la productora de Zentropa Louise Vesth, el director està conforme amb la decisió de fer una versió una mica més suau que es pugui distribuir per tot el món, però ha preferit no involucrar-se en el muntatge de quatre hores -fet per Molly Marlene Stensgaard, la muntadora de Melancolia- per conservar "una visió clara d'almenys una de les dues versions". La seva, de 5 hores i mitja, serà sexualment més explícita i inclourà més primers plans de genitals, així com moltes seqüències -una de les quals, un avortament- absents al muntatge curt. I la gran pregunta: quan es podran comparar les dues versions? La curta arribarà als cinemes, en dues parts, el 25 de desembre i el 24 de gener. Però la llarga no té data: els rumors apunten a una première a Canes, però Von Trier també podria estrenar-la comercialment abans. L'última paraula és seva.

UNA VIDA EN VUIT CAPÍTOLS

Però a banda de sexe i polèmiques, què trobarem a Nymphomaniac? Segons la sinopsi oficial, és "la boja i poètica història d'una dona des del seu naixement fins als 50 anys" explicada per la protagonista, la Joe, que s'autodiagnostica com a nimfòmana. El film arrenca amb la Joe tirada enmig del carrer, després de rebre una pallissa; un home vell i encantador l'acull a casa seva i té cura d'ella. La Joe, aleshores, li explica la història de la seva vida... en vuit capítols.

La debutant Stacy Martin encarna la Joe en la seva joventut i Charlotte Gainsbourg -tercera col·laboració amb Von Trier després d' Antichrist i Melancolia - és una versió una mica més madura del personatge. I altres noms destacats del càsting són Stellan Skarsgard (el vell que recull la Joe al carrer), Uma Thurman (l'enfurismada dona d'un amant), Shia LaBeouf (un dels primers partenaires sexuals de la Joe), Jamie Bell (l'iniciador en el sadomasoquisme), etc.

PEL FORAT DEL PANY

L'ARA no ha tingut accés a cap visionat previ del film, ja que el distribuïdor espanyol ha decidit no fer sessions de premsa. L'únic tast de la cinta han estat els clips promocionals que han arribat a la xarxa en els últims mesos -un per capítol-, un forat del pany que ha permès intuir el to més aviat crepuscular del film, lluny del kitsch habitual de l'erotisme. Amb Von Trier emmordassat des dels seus polèmics acudits sobre Hitler a Canes, haurem de fer cas a Skarsgard, que va declarar al Guardian que, com a pel·lícula porno, Nymphomaniac era "dolenta" i que després d'una estona l'espectador quasi no reacciona al sexe explícit. El crític del Guardian la qualifica de "deliberadament poc sexi" i el de The Hollywood Reporter diu que no és "ni remotament excitant", però tots dos coincideixen a mostrar-se entusiasmats. Nymphomaniac no serà el que s'esperava; però, ves per on, potser serà millor i tot.n