Núria Prims: "L'Agustí no tan sols ha donat sentit a la meva carrera, sinó també a la meva vida"

BarcelonaVuit anys després de fer les maletes i marxar a Menorca, deixant enrere la carrera d’actriu, Núria Prims torna al cinema per la porta gran amb Incerta glòria, on Agustí Villaronga li regala el personatge de la seva vida, la Carlana, una supervivent plena d’ombres disposada a fer el que calgui per protegir els seus.

Crítica d''Incerta glòria' (****)Per què vas abandonar la interpretació durant vuit anys? Vas fer un canvi de vida radical.

Perquè tenim una sola vida i l’hem d’aprofitar. La vida no és només la professió. Es van ajuntar moltes raons per anar-me’n a Menorca amb el meu fill, era el que em demanava el cor. La professió d’actriu és dura, t’ha d’agradar molt. Al principi actuava motivada, amb alegria, per gaudir. Però quan em vaig començar a avorrir de l’actuació, vaig pensar que havia arribat l’hora de plegar. A més, havia d’aprendre altres coses, i el millor lloc per aprendre-les era una illa.

Què et fa tornar a ser actriu?

L’Agustí. Quan vaig deixar l’actuació em quedava la recança de no haver treballat amb alguns directors. I sovint deia: “Jo no torno si no em truca l’Agustí Villaronga”. I va trigar vuit anys, però em va trucar. I amb aquella trucada, l’Agustí no tan sols va donar sentit a la meva carrera, sinó també a la meva vida, perquè em donava la raó en la decisió d’haver deixat la professió quan ho vaig fer.

Et va agafar molt per sorpresa.

Pots comptar. A més, va coincidir que jo estava acabant de llegir Incerta glòria! I per mi mateixa, pensava que la Carlana seria un personatge atractiu d’interpretar, però que tenia poca presència. I quan l’Agustí em truca per oferir-me el personatge i m’explica que havia engrandit el rol de la Carlana i que l’havia escrit pensant en mi... No podia parar de tremolar. De fet, vaig anar al càsting com qui va a l’escorxador, convençuda que no em donarien el paper.

L’Agustí diu que t’ha mimat però que també t’ha fotut molta canya.

Sort que ja ho ha dit ell. Al principi va ser molt dur entrar en el seu codi. En l’Agustí hi ha una exigència molt seca i dura però també molta dolçor. I no saps mai si tindràs l’una o l’altra, et fa tornar una mica boja, sempre en la corda fluixa. Però un cop acabat ho he entès i l’hi he agraït. N’estic enamorada i l’estimo. Però de vegades tenia ganes de fer-li la traveta [riu].

¿Com va ser la primera escena després de vuit anys sense rodar?

Estava molt nerviosa, com tothom. Ens van venir a buscar a maquillatge al Marcel [Borràs] i a mi i ens van plantar en la localització. “Ara camineu i digueu el text, vinga”, ens van dir amb presses. I el Marcel i jo, a punt de tenir un atac de cor.

Arran de l’aturada, has passat de cop d’interpretar noies joves a dones madures. Com ho has viscut?

És molt enriquidor perquè pots posar en pràctica tot el que has anat aprenent. Ho aprofites per treure la Carlana que portes a dins, perquè tots portem una Carlana a dins.

La Carlana és una supervivent. El Soleràs, un lúcid autodestructiu. De qui et sents més a prop?

Tots dos són molt atractius. Ell és la visió més romàntica de la vida, tot i estar aparellat amb la mort. Em té enamorada. I la Carlana és una dona molt aferrada a la terra, com una au rapaç. De cintura cap amunt és una aranya i de cintura cap avall una àguila. Però no és dolenta. Si no has rebut amor tampoc en saps donar. Per a mi és una heroïna. Si jo hagués tingut un pare com el seu, potser també l’hauria matat.

¿Incerta glòria és un retorn puntual o el començament d’una etapa?

Jo pensava que seria puntual, però m’ha despertat les ganes de tornar a disfrutar de la professió. I tinc ganes de continuar, però amb bons projectes. No em vull tornar a avorrir del cinema ni quedar-me en la superficialitat. M’agrada la canya.

Què faràs de manera diferent per no avorrir-te aquesta vegada?

No et diré que ser més selectiva, perquè no em penedeixo de res. No ens hem de sentir culpables ni penedir-nos de res. Tot el camí que fem és per marcar el nostre aprenentatge. Cadascú al seu ritme. I estic contenta de com ha anat tot.

Com és el teu dia a dia a Menorca?

Et diria que tranquil, però mentiria, perquè el dia a dia d’una mare d’un fill de 14 anys no és mai tranquil, tot i que ell és un nen maquíssim, molt madur i intel·ligent. Però allò és tan bonic que, encara que vagis de cul, cada dia que et lleves dones les gràcies de viure-hi.