Núria Graham i Christina Rosenvinge, nit de reines

VicLa tercera jornada del Mercat de Música Viva de Vic s’escrivia en clau femenina. Va ser una nit en què cantautores de gèneres i edats diverses van encisar un públic que va resistir les ganes de quedar-se a casa malgrat el sobtat fred d’aquest setembre. Christina Rosenvinge va encetar el seu concert amb Alguien tendrá la culpa, del seu disc Lo nuestro (2015). Xocava la sobrietat de la posada en escena si la comparàvem amb les propostes del dia anterior. Va presentar en exclusiva algunes de les cançons gravades aquest estiu, com La flor. Micròfon en mà, caminant per davant de l’escenari, la cantant entonava els acords de Niña animal, amb aquell encant i romanticisme de piano bar a les tres de la matinada, cançons noves que exploren el seu “costat masculí”, com Pesan las palabras i Romance de la plata, inspirada en la història d’amor del seu pare danès amb el flamenc i “en altres coses”.

Era un pop-rock classicot que guanyava en trencar la monotonia amb abruptes constrastos i harmonies vocals construïdes juntament amb el guitarrista Manuel Cabezalí. No va ser fins cap al final del concert que Christina Rosenvinge es va deixar anar, estirant-se a terra, abraçant el rock’n’roll dels seus clàssics. Després de la continguda Rosenvinge va ser el torn de l’osonenca Núria Graham, primer sold-out del festival.

Graham, que jugava a casa, apareixia darrere unes vaporoses projeccions que fluïen tant com Hide your emotions somewhere safe. Sensual i poderosa, enfilava temes de pop colorista en alguns moments, i aires vintage i elegants en d’altres. Va estrenar Cloud fifteen, del seu nou disc, Does it ring a bell? , així com la cançó que dona nom a l’àlbum, previst per a finals d’octubre. Disparant salves rockeres com Marianne i Lucifer Sam, l’auditori de L’Atlàntida va confirmar que l’edat de Núria Graham sobre l’escenari, com la dels gossos, es multiplica per set. Va ser un concert impecable i dels millors que han passat pel festival.

Unes hores abans, la cantautora Izaro, considerada una de les noves veus més interessants sorgides del País Basc, desplegava el seu folk-pop ple de poesia i imatges mentals que no requerien artificis més enllà de la seva veu omnipresent.

A la carpa negra, els colombians residents a Mèxic La Vida Boheme van corroborar que els sintetitzadors i staccatos de guitarra són una recepta infal·lible per fer ballar. Per la seva banda, Amorante, també del País Basc, va vestir la millor tradició del cantautor amb capes i capes d’avantguarda sonora acompanyat per un harmònium.