Nuria Giménez Lorang: «Si 'My mexican bretzel' no hagués estat a internet no l'hauria vist gairebé ningú»

BarcelonaConfessa Nuria Giménez Lorang (Barcelona, 1976) que té “ànima de loser” i que passa vergonya fins i tot quan entra en un bar i algú la mira. El seu pànic escènic es va enfrontar a una teràpia de xoc quan diumenge va haver de pujar, no una, sinó tres vegades a l'escenari de l'Auditori del Fòrum a recollir els tres premis Gaudí que va guanyar per l'extraordinària My mexican bretzel, un documental de creació que s'endinsa en la vida interior d'una dona de l'alta burgesia suïssa a través de les filmacions domèstiques dels avis de la directora, a qui la pel·lícula ha convertit en la gran revelació del cinema català recent.

Arribes tard al cinema. De fet, la teva vocació inicial era el periodisme, oi?

— La meva trajectòria no pot ser més caòtica. Vaig estudiar periodisme i relacions internacionals perquè volia ser corresponsal i vaig viure temporades a Berlín i París. Però he treballat de tot: de dependenta a botigues de roba, cambrera, infermera, extra a pel·lícules de terror, hostessa de fires, organitzadora d'esdeveniments, traductora de llibres, periodista, professora d'espanyol a l'Organització Mundial de la Salut... Fins i tot vaig treballar un any en una fàbrica de circuïts a Esparreguera. És surrealista. I per això encara no sé si el cinema serà un capítol més del meu caos professional. A mi m'agradaria fer més pel·lícules, i tant. O almenys una. Perquè el que he sentit muntant aquesta pel·lícula és el que m'agradaria sentir sempre. És com una droga que et fa sentir totalment connectada al present però amb un univers de llibertat i de joc. És un viatge que em porta a llocs que no coneixia i que m'emocionen.

En quin moment sents la crida del cinema?

— En un seminari que vaig ver el 2008 amb Isaki Lacuesta que em va canviar la vida: va ser com obrir les finestres a un nou univers. Quan tornava a casa, em posava a escriure com una boja i tenia ganes de llegir, crear... Van ser només cinc dies però va ser meravellós. I a partir d'aquí em vaig anar formant i vaig fer un petit curs de documental a Londres.

Quan neix el projecte de My mexican bretzel?

— Quan acompanyo la meva mare a Suïssa perquè el meu avi suís havia mort i al seu soterrani trobem unes bobines 16 mm i 8 mm que portaven allà 40 anys. Per mi va ser com descobrir un tresor. No sabia ni quin era el seu estat ni el que contenien, però aleshores crec que ja sabia que faria alguna cosa amb allò. I quan veig que són filmacions domèstiques dels meus avis, encara més. Tot i que des del principi sabia que no seria sobre les seves vides privades, això ho volia respectar.

El títol no té una relació evident amb la història.

— El títol és el primer que se'm va ocórrer, el vaig pensar quan encara no havia acabat de digitalitzar les bovines. Però prefereixo no explicar què vol dir i mantenir el misteri [riu]. Això sí, m'agraden molt les explicacions que hi troba la gent, n'hi ha de meravelloses i molt millors que la meva. Hi ha una periodista, Elisa Sanz, que en té una que m'agrada molt: que es diu així perquè la història és un triangle amorós i un bretzel té forma de cor i tres forats.

El film ha acabat tenint un recorregut triomfal però la primera projecció no ho va ser tant, oi?

— Ni la primera ni la segona ni la tercera [riu]. Van ser al Festival de Gijón, que estimo més que res perquè van ser els primers en creure en la pel·lícula. La sala de la primera projecció tenia unes 180 butaques i només hi havia gent a la primera filera: uns amics que havien vingut amb mi, els quatre jutges, que hi havien de ser per nassos, i un periodista, Ramon Rey, que va ser el primer espectador de la pel·lícula i sempre li estaré agraïda. A la segona projecció van venir unes 10 persones que vaig conèixer al festival i el tercer dia ja només hi havia tres persones. Però jo estava molt contenta, és un luxe presentar la pel·lícula en pantalla gran.

Al Festival D'A, el boca-orella la va convertir en la sensació del festival. Però s'ha dit molt que si la pandèmia no hagués obligat a fer una edició online potser el film no hauria tingut tan bona acollida.

— Absolutament. Si no hagués estat a internet possiblement no l'hauria vist gairebé ningú. Tampoc sé si l'haurien vist a Avalon, que la van descobrir al D'A. I sense la seva distribució, la pel·lícula no hauria tingut el recorregut, les nominacions i els premis que ha tingut.

A l'Acadèmia del Cinema Català es van estranyar quan la pel·lícula es va inscriure als Gaudí com a documental. Creus que hauria sigut millor inscriure-la com a ficció?

— No ho sé. És difícil que encaixi al 100% tant en una categoria com en l'altra. Jo el que faria és eliminar les categories i dir-ne de tot cinema, simplement. Documental i ficció són termes que s'han quedat una mica limitats i cada vegada hi ha més pel·lícules que no són ni una cosa ni l'altra, com per exemple, El agente topo, que està nominat com a documental a l'Oscar. Jo tampoc sé si la pel·lícula és en llengua castellana o catalana, perquè no té veu, només subtítols. Jo la vaig escriure en castellà, que és la meva llengua materna, però també existeix en versió catalana i així l'hem projectat en molts llocs. Diria que la pel·lícula és bilingüe, com jo.

Estàs treballant ja en algun nou projecte?

— Sí, però estic cagada de por i vaig molt a poc a poc. Encara està en un punt molt embrionari, però ja puc avançar que serà una ficció ficció, amb actors i tot. No sé si estic preparada per fer-la, però no saber on em ficava em va ajudar molt amb My mexican bretzel, i espero que aquí passi el mateix. Però abans tinc tres encàrrecs: una peça per a la Filmoteca Espanyola, una altra sobre Berlanga i Bardem i un vídeo del CCCB amb les filòsofes Lorena Fuster i Fina Birulés.